Què es perd quan es perd una llengua?

Escric aquest post tan curt per informar-vos d’una activitat que em sembla molt interessant: un acte sobre la pèrdua de la diversitat lingüística enfocada des del punt de vista de les belles arts. Un punt de vista molt suggerent i de ben segur també molt interessant i enriquidor. A continuació us deixo el cartell amb tota la informació.

Balanç del 2012 i escarment blogaire

Aquest any no faré cap balanç de la situació de la linguodiversitat ni em posaré cap propòsit per al 2013. Crec que ja he escarmentat. Però m’agradaria fer un balanç del que amb tan poca constància m’he dedicat aquest 2012: al dodecàleg de raons per preservar la diversitat lingüística. Potser us sorprendrà saber que malgrat haver escrit 12 articles i haver-hi dedicat una pila d’hores, no estic satisfet amb el meu dodecàleg. En primer lloc perquè de manera no volguda els arguments han acabat sent una còpia barata de “Contra l’imperialisme lingüístic”, a l’autor del qual, Pere Comellas, demano perdó des d’aquí, i al mateix temps dóno les gràcies. En segon lloc perquè no he sabut ponderar la importància de les diferents raons durant la seva exposició. En tercer lloc perquè no han aconseguit l’objectiu que perseguien: ser exposicions clares d’arguments (ben al contrari, sovint són un garbuix de pensaments desendreçats i de difícil comprensió). I en quart lloc perquè després de rellegir-los no m’acaba de convèncer el que diuen ni com ho diuen. No em semblen prou suggerents ni convincents. Però només que a algun dels que per algun motiu heu arribat fins aquí us hagin estat útils, interessants o entenedors, em conformo. Perquè el meu objectiu no és altre que contribuir a formar un “exèrcit” de defensors de la diversitat lingüística. Així que sou vosaltres els qui heu de jutjar 😉

Recapitulant aquest 2012, cal preservar les llengües…

1. Perquè completen el nostre coneixement de la genealogia lingüística

2. Perquè aporten coneixement científic

3. Perquè la diversitat ens enriqueix

4. Perquè sí

5. Perquè els processos de pèrdua de llengua van associats a processos traumàtics.

6. Perquè formen part dels paisatges culturals de la terra

7. Perquè les llengües són poesia

8. Perquè són un bé cultural

9. Per no perdre diversitat de pensament

10. Perquè és un dret dels seus parlants

11. Perquè ho sento així

12. Perquè la linguodiversitat es troba a l’ADN de la humanitat

Per últim i per acabar amb la meva odiosa dinàmica de plagi, us mostraré fragments seleccionats del final de Contra l’imperialisme lingüístic, on es citen molts dels arguments que maldestrement us he exposat, i de manera jerarquitzada com m’agradaria haver fet:

“Encara que la unificació lingüística de la humanitat fos una gran fita, si els procediments per arribar-hi són la destrucció sistemàtica d’ecosistemes, el robatori, la deportació, l’assassinat, la humiliació, la repressió etc.-com ho han estat sovint fins ara mateix- des d’una perspectiva humanista la finalitat perd tota legitimitat […]. Més enllà de tots els arguments exposats, del valor patrimonial, el paper ecològic de les llengües,  les virtuts estètiques de les seves peculiaritats, els coneixements que contenen o la necessitat de mantenir alternatives de pensament vives- que són aspectes que afecten tota la humanitat en conjunt -, sempre hi haurà el dret de qualsevol comunitat a permetre que els seus descendents s’entenguin amb els seus avantpassats. […] Tothom té dret a fer servir la pròpia llengua, a mantenir-la viva, a enriquir-la, a adaptar-la als canvis del món, i a transmetre-la. O si no, no hi té dret ningú, i llavors busquem una solució racional i passem-nos tots a una llengua artificial, n’hi ha dotzenes. però primer hauríem d’estar ben segurs que això no seria la fi de la humanitat tal com la coneixem.”

Bon Nadal i bona entrada al 2013 😉

Per què conservar les llengües XII: Perquè la linguodiversitat es troba a l’ADN de la humanitat

Fent un esprint final, sembla que finalment puc posar punt i final al meu particular dodecàleg. Cal conservar les llengües perquè la seva diversitat es troba al cor de la humanitat.

Poques coses caracteritzen el gènere humà com la diversitat. Al llarg del seu apassionant viatge a través dels segles, la humanitat s’ha anat fragmentant en grups diversos i únics que han enriquit el conjunt. Cadascun d’aquests grups ha desenvolupat les seves tradicions, cultura i llengua, expressions genuïnes del geni humà que actuen com a altaveus de l’esperit de l’espècie i compleixen una espècie de funció ecològica (o ecolingüística). És gràcies a aquesta diversitat que la humanitat s’ha fet gran i ha arribat on és ara, i al mateix temps aquesta diversitat no ha estat un obstacle per a mantenir un esperit i valors comuns que ens agermanen com a espècie. Què seria la humanitat si aquesta no es presentés en mil formes i colors diferents? Amb infinites cultures i punts de vista? Què suposaria una humanitat uniforme? Doncs una humanitat ben poc humana. Constant. Uniforme. Grisa.

Com vaig dir ja fa unes quantes entrades:                                                                                                      “La diversitat lingüística és una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie.”

La humanitat és per naturalesa diversa, així com ho són els ecosistemes. De la mateixa manera que un ecosistema sense diversitat seria impensable, una humanitat linguodiversament pobra també ho seria, per molt que sembla que és on ens dirigim. És feina de tots compatibilitzar la globalització- estar tots comunicats i usar-ho per augmentar l’igualtat- amb el manteniment d’allò que ens defineix com a espècie i que no podem deixar perdre.

En resum, la diversitat lingüística és un tret definitori de la humanitat i la seva pèrdua suposaria la pèrdua de la humanitat tal i com la coneixem. Lluitar per la linguodiversitat és lluitar per tot el gènere humà.

 

Per què conservar les llengües XI: Perquè ho sento així

“En considerar de manera exagerada que la nostra principal, i gairebé única, identitat com a humans és la d’éssers racionals hem negligit l’afectivitat, l’emoció, l’espontaneïtat i altres intel·ligències” Carlos Aldana Mendoza a La revolució del sentiment

No tot es pot reduir a nombres, a lògica formal, a càlculs senzills o a arguments simples. La raó no arriba a tot arreu, i encara que és necessària, segueix a les passions i no les precedeix. Sovint tenim una opinió sobre un assumpte abans i tot d’haver-hi reflexionat profundament. Els sentiments, esclar, no són suficients, i per això necessitem l’assistència del pensament racional. Sovint les emocions ens dicten les opinions, i després cerquem arguments racionals per a justificar aquestes opinions que ens ha dictat el cor o bé per descartar-les (com molt bé explica Irene Lozano a Lenguas en conflicto). I no em sembla negatiu, ja que no podem pretendre que la racionalitat guïi absolutament tots els pensaments ni sigui l’única font de “veritat”.

Vol dir això que tots els arguments que he donat fins ara poden anar de pet a les escombraries? Tampoc. No negaré que si tinc la convicció que hem de preservar la linguodiversitat és perquè una espècie d’instint o sentiment m’hi impulsa, i que els arguments racionals vénen després. Però part d’aquests arguments serveixen per traduir el meu sentiment particular en raons que puguin ser enteses per als altres, si bé mai no podran explicar la totalitat de les meves raons.

Aquest argument pot ser un argument a favor de la linguodiversitat o bé tot el contrari. Segur que molts dels qui advoquen per una llengua única també es basen en part en sentiments. Així doncs, aquest argument sentimental (com un argument anterior) no és útil de cara als altres ni per convèncer a ningú, però és sens dubte un dels arguments que més força tenen dins nostre.

En el meu cas, quan penso en la meva pròpia llengua i el que em desperta, quan sento altres llengües tan diferents i m’adono de la diversitat existent, quan penso en els qui van habitar la terra abans que nosaltres, quan penso en una humanitat unida en la diversitat és quan percebo més profundament que hem de fer-hi alguna cosa. És sentimental, sí, és una barreja d’imatges i sons, d’idees i paraules, però que tenen més força que un argument racional ben estructurat.  Passant els filtres racionals més bàsics, aquells que de vegades ens fan descartar idees sorgides dels sentiments, no veig cap motiu per no seguir creient el mateix, i és llavors quan intento carregar-me de raons per aconseguir convèncer, per aconseguir que el que sento esdevingui realitat.  La raó és important. I hem d’evitar la visceralitat. Però amagar que els sentiments determinen part dels pensament no ens fa cap bé.

En resum, si bé cerquem molts arguments per donar solidesa a la defensa de la linguodiversitat, una part d’aquesta defensa mai no podrà ser del tot expressada en forma d’arguments racionals, ja que sorgeix dels sentiments, que, com defensava Hume, també poden ser font de moral.

Per què conservar les llengües X: Perquè és un dret dels seus parlants

Ja he parlat altres vegades en aquest blog dels drets lingüístics, recollits entre d’altres documents a la declaració universal de drets lingüístics de Barcelona, que podeu llegir aquí. Aquesta declaració recull un fotimer de drets: el dret de parlar la llengua, de rebre educació en una llengua en el seu territori, a ser atès en aquesta llengua etc. (sempre tenint en compte la territorialitat, és a dir, hi ha el dret a ser atès en gal·lès a Gal·les però no de rebre educació en navaho a Algèria). Tots aquests són drets individuals, pensats per a garantir la llibertat de cadascú pel que fa a la llengua. I, tot i estar recollits en diversos documents, no són sempre respectats. Ja sabem que sovint els drets no vénen sols, sinó que s’ha de lluitar per aconseguir-los.  Passa el mateix amb els drets lingüístics. Us mostro el següent exemple. El de Lleucu Meinir, una gal·lesoparlant membre de la Societat de la Llengua Gal·lesa, que manté la seva lluita personal de viure en gal·lès, i que va protagonitzar una protesta singular davant el poc ús del gal·lès de la policia del sud de Gal·les. Després de rebre uns papers només en anglès i haver lluitat repetides vegades per ser atesa en la seva llengua, Lleucu va plantar el seu cotxe davant les oficines de la policia, i es va negar a moure’l fins que algun càrrec de la policia no es comprometés a negociar la política lingüística del cos. Això va succeir al cap de cinc hores (podeu llegir la notícia sencera aquí)

Així doncs, hem parlat molt per sobre dels drets lingüístics individuals. Però també existeixen drets lingüístics col·lectius, més complexos en ser drets de comunitats senceres, que poden conviure en un mateix territori. Per això la declaració té en compte que:

2.1. Aquesta Declaració considera que, en els casos en què diferents comunitats i grups lingüístics concorren en un territori compartit, l’exercici dels drets formulats en aquesta Declaració s’ha de regir pel respecte entre tots i dins de les màximes garanties democràtiques.

2. 2. A l’hora d’establir un equilibri sociolingüístic satisfactori, és a dir, l’adequada articulació entre els drets respectius d’aquestes comunitats i grups lingüístics i de les persones que en formen part, cal tenir en compte, a més de la seva historicitat relativa i la seva voluntat expressada democràticament, factors que poden aconsellar un tracte reequilibrador, d’objectiu compensatori: el caràcter forçat de les migracions que han conduït a la convivència de les diferents comunitats i grups, o el seu grau de precarietat política, socioeconòmica i cultural.

Havent tingut en compte la concurrència de drets, la declaració universal detalla un reguitzell de drets de les comunitats lingüístiques com el dret a l’oficialitat o la presència als mitjans de comunicació.  Però els que resulten més importants com a argument per la preservació de la linguodiversitat són els següents:

7.1. Totes les llengües són l’expressió d’una identitat col·lectiva i d’una manera distinta de percebre i de descriure la realitat; per tant, han de poder gaudir de les condicions necessàries per al seu desenvolupament en totes les funcions.

7.2. Cada llengua és una realitat constituïda col·lectivament i és en el si d’una comunitat que esdevé disponible per a l’ús individual, com a instrument de cohesió, identificació, comunicació i expressivitat creadora.

8.2. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.

                                               El moviment del bangla va lluitar el 1952 pel reconeixement del bengalí

És a dir, partint que una llengua no només és una eina individual sinó que és una peça clau de la identitat col·lectiva, la declaració recull el dret de les comunitats lingüístiques a assegurar-se que la seva llengua no desapareix. Si en altres arguments he parlat des del punt de vista de què suposa la pèrdua de diversitat per a la humanitat en general, en aquest cas parlo des del punt de vista de cada comunitat que vol conservar la seva llengua i que hi té tot el dret.  O sigui que si una comunitat no vol deixar morir la seva llengua ha de poder conservar-la. Tothom vol saber que algú en el futur seguirà conreant la seva llengua, continuant el camí traçat pels seus avantpassats, i fent créixer una expressió més de la diversitat cultural. En repetides ocasions us he parlat dels últims parlants, i en aquest argument la seva veu també hi té cabuda. Perquè són la constatació dramàtica del que suposa la pèrdua d’una llengua per a una comunitat. I que és un dret no veure morir la pròpia llengua.

Tan important és la llengua per a una comunitat, que alguns grups l’han volguda recuperar fins i tot després que ja ningú no la parlés. Considerant que els l’havien arrabassada i que és el seu dret recuperar allò que els pertany: una llengua per expressar la seva identitat i cultura. Dic tot això pensant en un cas al qual recentment vaig fer referència. El del wôpanâak, una llengua algonquina de Massachussets que fa uns 150 anys es va deixar de parlar, però que avui en dia està sent “ressuscitada” gràcies als esforços d’una dona admirable membre de la tribu wôpanâak: Jessie Littledoe Baird. Partint de textos de missioners sobre la llengua dels seus avantpassats, n’ha escrit una gramàtica i un diccionari, i ha fet que sigui la llengua materna de la seva filla, la primera parlant nativa de wôpanâak després de 150 anys de silenci. La comunitat s’ha pres la iniciativa amb gran interès i molts dels seus membres aprenen avui en dia la llengua que van robar als seus antecessors. Organitzen tot tipus d’activitats relacionades amb la llengua i s’impliquen per recuperar-la

                                         Jessie Littledoe Baird, una admirable wôpanâak

En resum, tots sortim guanyant de la conservació de la linguodiversitat. Però també és un dret dels parlants  assegurar la seva continuïtat de les seves llengües. Un dret que alguns lluiten per aconseguir i als quals des d’aquí m’agradaria felicitar. Lleucu Meinir, Jessie Littledoe, i molts i molts altres en el passat i el present que han treballat de valent per aconseguir allò a què tots tenim dret: conservar la pròpia llengua.