Per què conservar les llengües VII: Perquè “les llengües són poesia”

“És senzillament cert que les llengües-en un sentit general- incorporen la saviesa intel·lectual de la gent que les fa servir. Una llengua i les produccions intel·lectuals dels seus parlants sovint són, de fet, inseparables. Determinades formes d’art verbal -versos, cançons, recitats- depenen decisivament de les propietats morfològiques, fonològiques i fins i tot sintàctiques de la llengua en què es componen”

Hale, citat per Comellas a Contra l’imperialisme lingüístic

L’argument que us exposo avui es basa en una vessant de la llengua que sovint és considerada secundària: la vessant estètica. Una llengua té moltes funcions, i encara que hi ha qui la simplifica dient que senzillament serveix per a l’intercanvi d’informació, no podem oblidar que també usem la llengua amb finalitats artístiques: per escriure poemes, versos o obres de teatre. Moltes d’aquestes “creacions lingüístiques” depenen en gran mesura de les característiques de la llengua. D’aquelles paraules tan precises i intraduïbles que té tota llengua, dels sons que, combinats, produeixen efectes bells o simplements divertits, o d’aquelles paraules que, combinant-les com cal, ens arriben ben endins.

Aquest és un terreny fangós, certament, ja que de sempre s’ha titllat algunes llengües de lletges o desagradables (l’alemany o el gal·lès, per exemple). Això té força a veure amb els estereotips i el desconeixement, i el fet que digui que les llengües tenen una vessant estètica no vol dir que hi hagi llengües maques i lletges. Encara que, esclar, cadascú té els seus gustos, i a cadascú li dirà alguna cosa la sonoritat d’alguna llengua!  Però al que em refereixo és que dins de cada llengua hi ha un ventall propi i irrepetible que fa possible un art que no podrà existir en cap altra llengua. És a dir, que la pèrdua de llengües és també la pèrdua de possibilitats artístiques.

Per cert, per als qui pensen que el gal·lès és “una llengua lletja i ruda”, els recomano que escoltin això, a veure si ho segueixen creient (a mi les llengües celtes “em diuen tant”!)

Penseu ara en la literatura, en la poesia, en les cançons. No us sembla evident que una part de la seva força, de la seva bellesa, de la seva veritat, rau en la forma, en els girs, en els sons i les síl·labes? No heu tingut mai la sensació que una cosa, dita de manera especial, és més certa? Qui més qui menys se sap algun poema de memòria. Tothom té algun poema preferit, que duu ben endins. I que no seria el mateix en una altra llengua. En el meu cas, sóc especialment aficionat a JV Foix. I no m’imagino els seus poemes escrits en zulú. De la mateixa manera que  un poema en zulú no podria ser escrit en català. I avui no m’oblidaré de les llengües de les que sempre m’he oblidat en aquest blog: les llengües de signes. Per molt que molta gent no ho sàpiga, no es tracta de succesions de signes aïllats i rudimentaris, sinó de llengües complexes com les altres. Òbviament, la vessant estètica d’aquestes llengües no es basa en els sons, sinó en l’expressió corporal. Per entendre-ho millor us recomano veure aquest fantàstic videoclip basc.

M’acomiado amb una cançó xhosa cantada per la gran Miriam Makeba, “Mama Africa”, on els clics (sons especials que tenen algunes llengües africanes) es repeteixen al llarg de la lletra, produint uns efectes espectaculars (per als parlants de llengües sense clics, com a mínim). Conservar les llengües, és també conservar elements tan bells com aquests curiosos sons consonàntics.

En definitiva,  les llengües ens permeten fer art: un art difícilment transvasable d’un idioma a l’altre. Cada llengua perduda són possiblitats perdudes, és art i bellesa que se’ns escaparà. Per sempre.

PS: Avui hi ha més videos que lletra… però tinc el cap d’any trepitjant-me els talons i aquests videos em semblen especialment explicatius 😉

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües VI: Perquè formen part dels paisatges culturals de la Terra

Torno de nou després de molt de temps i de moltes experiències noves.  I és una d’aquestes experiències la que em porta escriure l’article d’avui: un viatge extraordinari en tren a través dels Balcans. Un interrail guanyat en un concurs de relats de viatge m’ha permès viure aquesta aventura tan plena de contrastos. Un viatge que, sinuós i eclèctic, m’ha dut a llocs tan diferents com la gran ciutat europea de Budapest, un poble rural de Romania, el bazar de Skopje, el llac Ohrid, el meu estimat Belgrad i molts altres racons del planeta. I, el que és més important, m’ha dut a conèixer tot tipus de gent i també a retrobar-me amb vells amics. Un vigilant de seguretat de Sèrbia, un xilè que parlava català a Skopje, venedors albanesos del bazar, entranyables pagesos romanesos, músics de carrer búlgars, una cambrera hongaresa o grecs que t’ajuden a creuar la frontera. Perquè d’això es tracta la vida: de sempre descobrir i sempre conèixer coses noves.

“Plamen l’escura-xemeneies”

I com podeu imaginar-vos ha estat un gran plaer poder descobrir la fesomia dels Balcans: no només les seves muntanyes i llacs,  els grans monuments i les agradables ciutats, sinó també  la seva gent,  la seva música, el dia a dia, la fressa de les ciutats, els anhels, el batec dels països, les tertúlies de bar, els milions de paraules giravoltant a l’aire.  I en aquesta gran olla on gent, llocs, sons, olors, vivències i sentiments es barregen donant lloc a un quadre viu que és diferent per a cada persona, les llengües hi tenen el seu lloc.  Perquè formen part de les particularitats de cada punt del món. I també formen part de les meves vivències els meus esforços per aprendre serbi, el meu regateig en serbi a Macedònia, els riures de la gent del poble quan em sentia intentar parlar romanès, la meva conversa amb una cambrera hongaresa amb la qual no compartia cap llengua a banda de la llengua universal de l’enteniment humà. Podreu dir que això és perquè sóc un apassionat (fins a extrems que freguen el friquisme) de les llengües. Però molts viatgers que arriben a Sèrbia es diverteixen intentant desxifrar l’alfabet ciríl·lic i al·lucinen en sentir paraules sense vocals (trg, smrt, krv, prst…). I si et toca ajudar a la collita del blat de moro a Romania, maldaràs per esbrinar què volen dir les paraules que els pagesos no paren de repetir com cucuruz (blat de moro, és clar). I qui es vulgui moure per Budapest no podrà passar per alt les peculiaritats de l’hongarès en sentir els anuncis de les estacions del metro. Potser fins i tot pensarà que es tracta d’un idioma extraterrestre. I qui visiti  Skopje es fixarà que hi conviuen tres llengües. Que a l’estació de tren tot són cartells en macedoni i que als carrers del mercat es succeeixen plaques en macedoni, en albanès i en turc. Les llengües també formen part de viatjar, les llengües també formen part del descobriment personal del món.

“La cules de cucuruz în Urca”

Com ja he dit en nombroses ocasions, la globalització aporta coses bones i coses dolentes (si em permeteu aquest infantil maniqueisme de bo/dolent, blanc/negre). Però el fet que ens aporti moltes coses positives no ens ha de fer perdre de vista què hem de vigilar: que no s’endugui el més important. Que es puguin conservar les particularitats culturals (i això, és clar, inclou també les lingüístiques) de cada racó de la Terra. Perquè per seguir descobrint cada dia i per poder sempre endinsar-nos en noves cultures ens cal conservar la diversitat, és obvi.  I és això el que intento dir. Que viatjar i descobrir ens omple, i per no perdre’ns res, cal  aturar la uniformització lingüística, tan simple com això.

“Пут у непознато, put u nepoznato, cap a l’inconegut”

PS: Avui no m’estenc gaire, entre altres coses perquè crec que aquest argument és dels més fàcilment comprensibles. Això sí, algun dia m’agradaria parlar-vos més a fons dels Balcans (se’n va doncs, a la llista interminable d’entrades pendents). Estem al mes 11 de 12 i vaig per l’argument 6 de 12. Ho sé. Què hi farem, sóc així. Però persisteix la meva ferma intenció de complir el propòsit! Queda dit.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües V: Perquè els processos de pèrdua de llengües van associats a processos traumàtics

“L’argument que considera que una cosa és natural és en general circular: senzillament diu que és així perquè és natural, i és natural perquè és així. El que ens vol inculcar la naturalitat és que les llengües desapareixen totes soles, sense que ningú no hi faci res. Vaja, que dir que és natural que les llengües d’Austràlia desapareguin és com dir que és natural que si llences algú d’un cingle es mori.” Pere Comellas a Contra l’imperialisme lingüístic

En efecte, les llengües no desapareixen totes soles. No desapareixen perquè ja no serveixin com a vehicle de comunicació, ni perquè hi hagi una altra llengua que serveixi millor per als propòsits dels seus  parlants. Inevitablement el procés de desaparició d’una llengua va associat a d’altres processos, i comporta també conseqüències.

Abans de res caldria introduir-nos una mica al tema de la desaparició de llengües o “mort” lingüística (una llengua no és com us ésser viu que “mor”, però se sol utilitzar aquesta analogia per parlar sobre la desaparició de llengües). Us recomano el llibre Vida i mort de llengües (Carme Junyent, 1992), que tracta precisament sobre això, i ho fa de manera clara i concisa.

Distingim principalment entre dos tipus de mort: la mort sobtada i la mort gradual.

La mort sobtada fa referència a la desaparició d’una llengua per la mort dels seus parlants, ja sigui per extermini o per desastres naturals. Trobem alguns casos en què les llengües han desaparegut per aquesta via, com ara el lenca i el cacaopera, els parlants de les quals van ser exterminats durant una matança d’indis a El Salvador l’any 1932. Quan afloren conflictes ètnics, o un règim comet un genocidi, poden desaparèixer comunitats lingüístiques senceres, o el seu nombre pot quedar molt delmat, o bé els parlants tenen por de parlar la seva llengua tement ser exterminats etc. També la llengua tamborana va desaparèixer quan una erupció volcància a l’illa de Sumbawa en va matar els parlants el 1815. Però no és en aquesta via en la que em vull centrar. No només perquè suposa una part molt petita del total de llengües que desapareixen, sinó perquè en el cas de l’extermini, davant les atrocitats, davant l’incommensurable patiment i destrucció, el que menys importa és la desaparició de llengües.

La mort gradual, en canvi, es refereix a la desaparició d’una llengua després d’un declivi, que pot ser molt ràpid, que comporta que es va deixant de parlar en segons quins camps fins que ja no s’usa per a cap funció ni és transmesa als fills. Per tant, ens trobem davant d’una mort molt diferent.

“Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment com a mort d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i individual d’aquestes: la seva llengua.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Que una llengua desaparegui per substitució implica que ha d’haver canviat l’actitud dels seus parlants d’una manera radical. Ningú no deixa de parlar la seva llengua perquè sí. Però, què és el que porta algú a arraconar l’eina que li ha servit per formar els seus pensaments? Per què es renuncia a una part tan aclaparadorament important d’un mateix? Per quins motius algú transmet als seus fills una llengua diferent de la que li han ensenyat els seus pares?

Doncs és un tema molt complex, amb múltiples variables i on és molt difícil fer generalitzacions. Per al meu argument, però, separaré les causes de la substitució en dues classes diferents. Sóc ben conscient que no és del tot correcte fer-ho així, però és com em va millor per explicar on vull arribar:

Substitució com a efecte col·lateral de canvis demogràfics o econòmics: dins aquest grup hi trobem molts casos diferents. Podríem parlar, per exemple, d’una comunitat lingüística molts membres de la qual decideixen emigrar a territoris de fora de la comunitat, fent que aquesta es dispersi, perdi parlants perquè aquests es dilueixen en d’altres comunitats, la llengua perdi pes al seu propi territori etc. També podríem parlar del cas contrari, en què a un territori hi arriben membres d’una comunitat lingüística aliena a aquest, o d’un territori on conviuen dues comunitats, una de les quals té una taxa de natalitat més alta.  En qualsevol cas, si dues llengües entren en contacte i una és percebuda com a “superior”, com una llengua que dóna més oportunitats i facilita la prosperitat econòmica, és molt possible que es produeixi una substitució en favor d’aquesta. No es tractaria doncs d’una substitució feta a propòsit* sinó d’un efecte d’altres successos.

 L’influx de treballadors anglesos durant la revolució industrial a Gal·les a partir del 1800 va portar a una substancial dilució de la població gal·lesoparlant de Gal·les. Els immigrants anglesos rarament aprenien el gal·lès, i els seus companys gal·lesos tendien a parlar anglès en els contextos mixtes anglès/gal·lès. Així, el bilingüisme va esdevenir pràcticament universal. Com que l’estatus legal del gal·lès era inferior al de l’anglès, l’anglès va començar gradualment a prevaldre, excepte a la majoria d’àrees rurals, especialment al nord-oest i centre de Gal·les. Font: wikipedia.

Però, tot i que no sigui una maniobra de ningú, també va associada a processos traumàtics: gent que veu la seva llengua desaparèixer amb els seus propis ulls, gent que se sent exclosa o aïllada per no haver après la llengua dominant, gent que se sent inferior o  inculta per ser parlant d’una llengua percebuda com a rudimentària, regional, ancorada en un passat decadent, gent que es veu abocada a la marginació per no parlar la llengua dominant (encara que en aquest cas és difícil separar causa-efecte: la marginació ha fet que no aprengui la llengua o no aprendre la llengua ha portat a la marginació?)…  sigui com sigui, renunciar a la pròpia llengua és sens dubte un procés traumàtic.

“Cal tenir present que, quan parlem de mort d’una llengua en el sentit habitual, és a dir per substitució,  estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del món i per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Si heu llegit altres entrades coneixereu el meu capteniment envers una situació traumàtica producte de la desaparició lingüística: la dels últims parlants. Persones que veuen com ningú no entén la seva llengua, ni tan sols els seus néts, i que viuen una soledat terrible i diferent de les altres soledats. La soledat de saber que la veu dels seus avantpassats mor en ella i que ja ningú no compartirà  un dels trets més fonamentals de la seva persona. Tot plegat associat a la culpabilitat que sent en creure’s responsable de la mort de la seva llengua per no haver-la transmès. I sempre ho dic, no es pot culpabilitzar els últims parlants de la mort de la seva llengua, perquè els cruents senders de la substitució són sovint implacables i difícils d’entendre si no es viuen. Els últims parlants són les víctimes de la desaparició de la seva llengua, i no pas els culpables.

Boa Sr, l’última parlant de la llengua Bo de les illes Andaman

Aquest és sens dubte un dels processos més traumàtics associats a la substitució. L’any 1999 l’anciana Natalia Sangama, parlant de chamicuro, una llengua araucana que llavors comptava amb sols 8 parlants, va dir:

Somio en chamicuro,

però no puc explicar els meus somnis

a ningú,

perquè no hi ha ningú més

que parli chamicuro.

Que solitari que és ser el darrer.

Em sap greu haver parlat de manera tan superficial d’un tema tan important en el camp de què tracta el blog, però sincerament no em veig amb cor de tractar un tema amb tantes cares, tants casos diferents, tants factors, tantes interpretacions possibles… i del qual conec sols una part petitíssima.

*Evidentment, intents d’anihilació de llengües o ètnies poden ser fets mitjançants canvis demogràfics o econòmics intencionats, però incloc aquests casos al grup següent.

Substitució impulsada per grups o governs: Si en el cas anterior hem dit que mecanismes “no intencionats” causen la substitució lingüística, associada a processos traumàtics, en aquest cas parlem directament de mecanismes impulsats per grups o governs amb la intenció d’eliminar una llengua i imposar-ne una altra als seus parlants. Aquí, llavors, el “trauma” es troba en l’arrel del procés. No n’és una conseqüència associada, sinó que els mètodes mateixos són de per sí traumàtics.

De maneres d’impulsar la substitució n’hi ha moltes, molt variades, i que varien en un ampli rang de més a menys subtils. Hi ha maneres molt òbvies d’impulsar la substitució, com ara prohibir per llei la llengua. Però la llengua sol ser una cosa amb profundes arrels dins nostre i sovint no n’hi ha prou amb lleis: calen retorçades polítiques de substitució que calin a la població. Cal anar repetint el missatge que la llengua és inútil, antiga, que no serveix, o fins i tot que ni tan sols és una llengua. Cal que a poc a poc aquestes idees vagin amarant la societat fins que finalment la llengua ja no s’usi en cap àmbit i es converteixi en algunes generacions en una simple relíquia de museu. I s’ha d’estar ben cec per no veure que tot això, a banda de ser profundament immoral, cruel, i maquiavèl·lic, comporta una gran dosi de patiment. De patiment dels parlants, que sovint se senten inferiors i que de vegades, en comptes de sentir-se insultats o ofesos per les lleis, desenvolupen un sentiment d’autoodi, el germen del qual ha sembrat aquesta política d’anar introduint el missatge lentament a la societat. Un exemple en seria el que a França s’ha anomenat “Vergonha”, un conjunt de pràctiques destinades a fer que la gent senti vergonya de parlar una llengua altra que el francès, i que segons la wikipedia, que en té un bon article:

“La vergonha era i és practicada amb la intenció de què hom se senti avergonyit de la pròpia llengua materna si aquesta no és el francès. Per a aconseguir el fet es promou l’exclusió, la humiliació i l’ostracisme a l’escola, reforçats per l’absència de mitjans de comunicació en la llengua “minoritària” […]  L’administració central francesa va aconseguir que els occitans creguessin que la seva llengua era veritablement patois, una forma corrupta de francès mal parlat pels ignorants a tota França. Aquest procés d’alienació és el que es coneix en occità com la vergonha (en català, la vergonya) i que a l’actualitat encara existeix, provocant que, sobretot entre la gent major, molts occitans pensin que la seva llengua nadiua no és més que un dialecte o subllengua vergonyosa, que fa palès el seu origen indigne i que cal amagar, o almenys reservar als cercles més íntims”

L’estat francès té un penós historial pel que fa al respecte de la seva diversitat lingüística, i és un clar paradigma de la crueltat a què es pot arribar pel desig d’homogeneïtzació nacional, arribant a menysprear i humiliar ciutadans francesos perquè no parlen la “llengua de la república”. Això sí que és “vergonha”. Això sí que hauria de fer ruboritzar França, tot i que, ben al contrari, aquesta segueix aplicant polítiques que afavoreixen una substitució que en molts casos ja es troba en una fase terminal.

En definitiva, hi ha molts mètodes per eliminar les llengües, prou que ho sabem els catalans que hem sobreviscut als intents més variats d’anihilació lingüística, així que tampoc no em voldria allargar exposant-ne més com si es tractés d’una morbosa exposició de mètodes de tortura. Només voldria destacar una de les àrees on es solen aplicar les polítiques de substitució, i que resulta especialment repugnant: l’escola.

L’escola és, per raons òbvies, un dels grans objectius de les polítiques de substitució. A banda d’ensenyar només en la llengua “dominant”, també s’intenta inculcar el missatge de menyspreu envers la llengua “recessiva”, si em permeteu aquest vocabulari tan mendelià.

A continuació us en mostro tres exemples concrets. Els dos primers, de França, mostren com s’associava parlar francès a ser net, i parlar “patois” a ser brut o maleducat. Al primer de tots s’inclou a la mateixa frase la prohibició de parlar bretó i la d’escopir a terra. I no és per casualitat. D’aquesta manera el missatge acabava calant als nens, que associaven ser brut amb parlar bretó.

L’últim exemple prové de Gal·les, però podem trobar-ne de molt semblants a França i a Espanya: es tracta de donar un objecte, com ara un collaret, al nen que parli la llengua “recessiva”, de manera que resulti humiliant. El nen, només podrà desprendre’s de l’objecte quan senti algú altre parlant la llengua, passant-l’hi. De vegades, al final del dia, qui tingui l’objecte serà castigat o ridiculitzat. Així, els nens parlen menys la llengua per por de rebre l’objecte, i associen la llengua amb ridícul o càstig.

                                                                                    Està prohibit:                                                                                                                                                                   1. Parlar bretó i escopir a terra.                                                                                                                           2.Llepar-se els dits per passar les pàgines dels llibres.                                                                                      3.Posar-se la punta de la ploma o llapis a l’orella…
                                                             Parleu francès – sigueu nets

La professora escolta atentament per si sent algú parlant gal·lès. Sent en Gwilym  parlant gal·lès. Agafa el collaret i crida ben fort: “Ara portaràs el WELSH NOT al coll. Escolta fins que sentis algú altre parlant gal·lès. Llavors, passa-li el WELSH NOT”.

En aquesta entrada he intentat exposar a grans trets  com la desaparició de les llengües no és un procés “innocu” ni natural, sinó que  molts cops és intencionat i porta associades moltes conseqüències que afegeixen una mica més de patiment a aquest patiment crònic que la humanitat arrossega. Són processos que, lluny de deixar indiferent els “afectats” deixen una empremta (o més aviat ferida) profunda. Tan profunda com les arrels de la llengua dins nostre i dins el nostre pensament.

Així doncs, d’una banda, salvar llengües pot ajudar a evitar situacions traumàtiques tals com l’autoodi, la marginació o el sentiment de soledat dels últims parlants. De l’altra, evitar pràctiques i processos traumàtics i indesitjables per se, com el genocidi cultural o la discriminació lingüística, de retruc contribuirà a la preservació de llengües.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

Per què conservar les llengües IV: Perquè sí. Vull dir, per què no?

Fantàstic, vaig 3 mesos endarrerit. M’he saltat els motius del març, el maig, i el juny, però tranquils que ara que les dolces vacances són aquí, tindré temps per posar-me al dia!

Abans de començar amb la raó d’avui, m’agradaria afegir un text amb el qual he topat per internet i que complementa el que vaig escriure al segon motiu per conservar llengües. És una part de l’entrevista a un expert en biodiversitat (que podeu llegir aquí) en la qual parla de la relació entre llengües i coneixement.

La seva feina a la FAO l’ha portat per tot el món. Què n’ha après de les comunitats camperoles més lligades a la terra? 
Em vaig adonar que hi ha un lligam intens entre biodiversitat cultivada i biodiversitat cultural amb els coneixements tradicionals que comporta. Aquests coneixements, en general, es mantenen en les llengües locals, per tant, si perds la llengua, perds la informació. Per exemple, un grup d’experts occidentals va avaluar diferents varietats de melca recollides en un banc de germoplasma etíop. Com que els estudiosos no entenien ni els símbols ni l’idioma amhàric amb què estaven etiquetades les llavors, van substituir els noms per números. Després dels estudis, van tornar a Etiòpia i van oferir els resultats al banc donant. De totes les varietats, dues d’elles destacaven en propietats per sobre les altres. La persona responsable del banc els va agrair l’esforç però se’l podien haver estalviat perquè el nom de les varietats en amhàric ja significava que eren les millors: “per què volem el blat?” i “més bo que la llet i la mel”. 

És una entrevista molt interessant, i en el qual podem trobar força paral·lelismes entre biodiversitat i linguodiversitat, començant pel títol “Conservar la biodiversitat és car, però no fer-ho encara ho és més” que és del tot aplicable a la linguodiversitat.

També abans de començar a argumentar, us vull explicar el meu descobriment de la pàgina http://www.endangeredlanguages.com, que trobo excepcional i molt interessant, i que sens dubte us recomano.

Molt bé, doncs un cop fet tot això ja puc procedir amb el quart motiu, probablement el més complicat d’explicar, el més estrany i el més difícil d’entendre (precisament perquè no cal entendre’l, o potser perquè al meu cap té sentit però per la resta de la humanitat no).

Vull conservar les llengües perquè sí, perquè ho crec, i perquè em surt d’allà mateix. Cadascú és lliure de defensar el que vulgui sempre i quan, és clar, es mantingui el respecte envers els altres i les seves opinions. I un impuls elèctric dins el cervell em diu que he de defensar les llengües, un corrent subterrani i intangible d’idees en aiguabarreig m’hi duu incansablement. Tenint en compte que defensar la conservació de la linguodiversitat no atempta contra ningú, doncs la defenso, tan senzill com això. Aquest no és un argument, llavors, per a convèncer a ningú,  ni per donar més solidesa al que defenso. És només el punt inicial de tot plegat, és una autoafirmació que explica part de l’activisme. És aquesta sensació que malgrat tots els arguments racionals o sentimentals, aquest “perquè sí” és suficient, com un semàfor interior en verd permanent. Així que en realitat defenso les llengües perquè sí, i després intento argumentar-ho als altres amb la resta de motius. 

Imatge

De vegades s’arriba a un moment de saturació amb arguments i contraarguments, un excés de racionalització d’altra banda necessària per entendre’ns. Quan ens adonem que intentem posar molta raó a una vida en general absurda, és quan retornem al perquè sí. I si això ens passa molt de tant en tant (com em passa a mi) tal vegada tindrem la sort de no ser presos per bojos o radicals. Però cal entendre que aquest perquè sí no serveix de cara als altres sinó sols per a nosaltres mateixos, quan ens veiem massa desgastats per l’argumentació sense fi.

Aquest perquè sí porta implícit un per què no? Ara ja hem dit que de vegades volem salvar les llengües perquè sí, i que aquest argument serveix per a nosaltres. Però també podem fer el contrari i preguntar-nos per què no? Perquè costa diners i dificulta la comunicació? Home, doncs tot costa diners, també la destrucció de la linguodiversitat. I si bé és veritat que l’existència de diferents llengües dificulta la comunicació (però no l’impossibilita, per alguna cosa existeixen els traductors), no és el més limitant: superar les barreres del llenguatge és relativament fàcil, el que és difícil és superar les barreres entre diferents idees i concepcions. Això és simplificar els arguments en contra de la linguodiversitat, que són més rics i variats. El que vull dir simplement, és que no hi ha cap argument prou gran com per fer-me decantar pel no, ni per fer-me creure que el que defenso és il·lícit o fins i tot cruel (com volen fer-nos creure alguns que ens diuen que “condemnem als parlants a les seves pobres llengües minoritàries de segona”). Així que aquest per què no ens aplana el camí, ens indica que no hi ha cap obstacle insalvable. 

Primer, el per què no ens mostra un camí legítim, i després el perquè sí ens convida a recórrer-lo. A recórrer un camí ple d’erms i ple de muntanyes, que només amb determinació es pot seguir. Un camí que ens intenten barrar, que és sinuós i que no té destí final.

Imatge

Sóc conscient que aquest pot semblar un argument estúpid, adolescent, inútil o radical. Fa un temps vaig sentir algú usant-lo i ho vaig pensar. Però després de donar-hi voltes li vaig trobar sentit i va adquirir solidesa al meu cap. I espero que vosaltres també l’entengueu i no em prengueu per boig. Però també, és evident, teniu el dret de pensar que és estúpid, i de pensar-ho perquè sí.

Fins la propera entrada, que crec que serà ben aviat. Per què no hauria de ser-ho?

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües III: Perquè la diversitat ens enriqueix

Com ja us vaig dir no acostumo a complir els meus propòsits… i aquest any no ha estat una excepció. Sóc ben conscient que al mes de març no vaig donar cap motiu per conservar llengües. Em sap greu, de debò, perquè fer promeses als altres i no complir-les és lleig, oi? Però aquest març ha estat atrafegat i intens. Vaig passar la setmana santa a Sèrbia (no us amoïneu, us en parlaré en un post) i en tornar, les obligacions universitàries, no ens enganyem, ajudades per la meva mandra crònica, van anar ajornant el post que avui escric. Ei, però no us preocupeu, que algun altre mes us ho compensaré! (perquè, és clar, hi ha molta gent al món molt preocupada i molt pendent del que faig i desfaig en aquest blog XD)

Avui vinc fort, amb un dels arguments més significatius per mi. I és que cadascú té les seves raons i els seus perquès. Però dins de cada “activista” hi ha un motiu que el fa aixecar, un motiu que impulsa la resta, un motiu que dóna alè i que engega la maquinària de la lluita. Un motiu que és el motor dels engranatges del canvi.  Per a alguns serà la conservació de coneixements, per als més romàntics la pèrdua de les visions del món, per als més justiciers, els drets dels parlants i per a mi, a banda de tots aquests arguments que també m’impulsen, la preservació de la diversitat com la  font més gran de riquesa.

La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda. Des que l’ésser humà ho és, i fins i tot potser des d’abans, ha tingut l’obsessió d’explorar aquests camins, d’endinsar-se en l’inconegut i de crear, de creuar fronteres i traçar dreceres cap al progrés. Això l’ha portat a assolir fites tan gegants com la invenció de les llengües. No us sorprèn, no us meravella, no us fascina que puguem establir connexions tan profundes creant sons amb la nostra gola? Que amb una frase puguem transmetre tanta informació tan abassegadorament complexa? I encara més, no us sorprèn l’existència de tantes varietats lingüístiques tan diferents, amb tants trets, amb tantes possibilitats? Amb declinacions, amb tons, amb pronoms febles, amb el·lisions, amb característiques, en definitiva, que les fan ser autèntics tresors?

I no us sembla que és una gran riquesa haver obert tants camins diferents, haver descobert tantes possibilitats, haver transitat tants paratges? No us sembla una riquesa viure tots plegats en un món que no és tot gris, que és ple d’opcions, ple de matisos i ple de diferències? Perdre una llengua és barrar camins i és tancar portes. És aturar en sec recorreguts de milers d’anys, i abandonar els caminants a l’oblit dels temps.

Sí, sí, tot això és molt sentimental i molt bonic, però explica’m per què és important la diversitat enlloc de parlar-me de camins, de possibilitats i de romanços! Explica’m alguna cosa sobre la diversitat lingüística!

Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües em direu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar. Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem.

Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós.

Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?

Sí, ja ho sé que segueixo sense respondre la pregunta: què té la diversitat que fa que n’estigui tan enamorat? No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?

Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre.  Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.

I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar,  és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie.

Quan surto al carrer m’agrada fixar-me en tots els detalls; les cares de la gent, els colors, la deliciosa olor que em mena al forn de la cantonada, el so melodiós de l’acordió del músic de carrer, les converses de la gent, les ombres ballarines dels arbres quan fa vent i els núvols intermitents que de vegades em deixen veure el sol. Aquest món ens ofereix tantes coses! I és cosa nostra fer que ens les segueixi donant. Perquè, fet i fet, som els únics interessats. M’encanta viure en aquest món. Un món que és ple de formes, de sons i de colors. I de llengües.

Sovint, quan un expressa el que més l’entusiasma, el que li surt li surt tan de dins que és difícil d’entendre pels altres, ja que només en el context dels pensaments i les emocions de la persona adquireix un sentit profund i coherent. I suposo que és el que m’ha passat en aquesta entrada. Que m’he “emocionat” tant que no he deixat molt clar l’argument. Però com ja us explicaré en alguna altra ocasió, “sense emocions no valen bones raons”.

Abans de tancar aquest post, vull donar-vos les gràcies. A tots els qui, en un moment o altre, heu passat per aquí per veure amb què us sortia aquesta vegada el pesat del Pepe i les seves dèries. Aquest blog ja té més d’un any, gairebé vint entrades i molt temps per endavant. Segons les dades de què disposo, aquesta pàgina ha rebut més de mil visites, i ha estat vista per algú de cadascun dels continents (excepte, és clar, l’Antàrtida :P). Algú va arribar aquí, segurament per equivocació, des de Ghana! Tot plegat és una fita que no m’hagués esperat mai d’assolir. Els números són modestos si tenim en compte les xifres vertiginoses en què ens solem moure quan parlem de la xarxa, però per a mi són brutals. Perquè un dia vaig decidir explicar coses que m’interessaven i vaig voler començar a canviar una realitat que em desagradava i que és la desaparició de llengües. I no confiava gens que algú m’escoltaria. Confiava encara menys en mi, i pel retrovisor la meva inconstància em saludava com un perill més que present. I tot i això un grapat de persones, per interès, per accident o pels designis inescrutables d’una vida que mai no saps on et duu, han caigut aquí i, amb sort, han llegit  quatre paraules que una persona qualsevol com sóc jo, ha aplegat maldestrement intentant plasmar les idees mai quietes de la seva ment incontinent. Gràcies. Diolch. Hvala. Danke. Wliwni. Tapadh leat. Attö. + aprox. 5993.  🙂

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües II: Perquè aporten coneixement científic

I avui arribem a la segona raó del dodecàleg. Cal salvar les llengües perquè aporten coneixement científic.

Els coneixements que la humanitat ha anat acumulant han estat vehiculats per les llengües. Mitjançant les llengües els humans van anar-se fent preguntes sobre tot allò que els envoltava, van intentar entendre allò que els admirava i van anar adquirint coneixements. Coneixements que els feien més fàcil l’existència i d’altres que només responien a la set de coneixement que tant ens caracteritza.

Gran part d’aquests coneixements corresponen al coneixement sobre l’entorn: les diferents varietats d’animals i plantes, de sòls etc. i també a l’acció de l’home sobre aquest entorn: maneres de pescar, estratègies de caça, ús de plantes per guarir etc. Llengües amb entorns diferents han necessitat paraules diferents i han desenvolupat vocabularis diferents.

Em sembla interessant remarcar que diversos estudis assenyalen que les zones amb més diversitat biològica són també les zones amb més diversitat lingüística (d’això caldria potser parlar-ne un altre dia perquè és un tema que dóna molt de sí). Encara que  no puguem establir-ne una relació causa-efecte, alguns com Harmond hipotetitzen que podria haver-hi hagut una coevolució entre grups humans i ecosistemes locals, de tal manera que aquests grups s’haurien adaptat als ecosistemes adquirint-ne coneixements, vehiculats a través de la llengua. Això, a la llarga, (i repeteixo, sense establir una relació causa-efecte directa) hauria acabat duent a la situació actual en què on hi ha més diversitat biològica (és a dir més ecosistemes diferents), hi ha més diversitat lingüística (és a dir més llengües per adaptar-se a més entorns).* Tot això per explicar com d’íntima és la relació entre la llengua i l’entorn.

Resultat d’anys i panys d’adaptació a l’entorn, els coneixements de molts pobles indígenes tenen una dimensió que sorprendria de segur tots aquells que els menystenen tractant-los de “pobles inferiors“. Com expliquen Nettle i Romaine a “Veus que s’apaguen”, el novel·lista Charles Nordhoff, durant la seva estada a Tahití, va escriure que els coneixements dels tahitians sobre el peix eren enciclopèdics i que caldria recollir-los per escrit. I aquests coneixements per força estaven articulats per la seva llengua, que disposava d’un ampli ventall de vocabulari per descriure les espècies amb què es trobaven els pescadors, els estadis de creixement del peix etc. Si els tahitians substituissin la seva llengua per una altra de “dominant”, gran part d’aquests coneixements es perdrien, diluint-se en el vocabulari de la nova llengua, menys adaptat a l’entorn i menys precís pels propòsits dels tahitians (cal també tenir en compte que sovint el canvi de llengua va associat a l’aculturació, que implica no només canvis lingüístics sinó de tot el sistema cultural i manera de viure)

Alguns poden pensar que si els indígenes han aconseguit recollir aquests coneixements amb  una tecnologia poc desenvolupada, els científics podran recuperar-los fàcilment. Però no és així. Hi ha coneixements que s’han adquirit a partir de l’experiència del dia a dia, any a any i generació rere generació, i que per molta tecnologia de què disposem no podrem recuperar tan fàcilment. Un exemple el trobem a l’illa de Palau, on s’hi troben aproximadament 1000 espècies de peix. Els autòctons coneixen molt bé el mar, l’exploten eficientment, i en saben gestionar els recursos (els vells decideixen quan s’ha de deixar de pescar una determinada espècie, existeixen vedes, o lleis de pesca dins dels pobles etc.). Als científics els caldrien anys d’estudis per establir un bon sistema de gestió de totes les espècies que no acabés amb l’ecosistema.

I és que els que millor saben gestionar els ecosistemes són els que els han habitat durant generacions. Són els indígenes els que tenen la clau per conservar molts indrets del planeta. Un canvi de llengua i de mode de vida, així com la introducció d’una mentalitat basada en els diners, podrien provocar (i de fet provoquen) problemes ecològics, en instaurar-se un nou sistema de gestió extern que no té en compte el manteniment dels ecosistemes. És per això que en molts casos la conservació dels ecosistemes i de les llengües van de la mà. Existeixen organitzacions que defensen la protecció del medi ambient i de la diversitat lingüística de manera conjunta, és el que s’anomena “diversitat biocultural” (protecció de les comunitats i de l’entorn que tan bé coneixen, així com del coneixement acumulat). Un exemple n’és Terralingua.

Com exemple, podem citar un  projecte  dut a terme a Tanzània per aquesta organització, en què, a banda d’estudiar la substitució lingüística de diverses llengües locals en favor del kiswahili, es va preguntar els autòctons sobre els canvis en la població de diverses plantes, i es va elaborar un llibre que recollia un gran nombre d’espècies en la llengua local. Tot això en una regió amb una gran biodiversitat. Aquest llibre ha de permetre transmetre el coneixement a unes noves generacions que cada dia més l’ignoren, i contribuir a la preservació de les llengües locals.

Fins aquí hem tractat de les llengües i dels ecosistemes, i dels coneixements que les llengües vehiculen en general. Però tot plegat té una vessant més “científica” i aplicada.

D’una banda podem parlar de la contribució de les comunitats locals a la botànica i la taxonomia. Moltes plantes van ser abans catalogades pels pobles indígenes que classificades pels científics. Els coneixements de les diverses ètnies són gran font d’informació en estudis d’etnobotànica (perquè us en pugueu fer una idea, mireu aquest estudi d’etnobotànica a Etiòpia). Segons explica Crystal (citat per Comellas*):

És possible que dins del camp de la botànica els observadors occidentals no trobin cap diferència elemental entre dues plantes; tanmateix, si es pren com a referència la llengua, es comprovarà que les plantes reben noms diferents i que, per tant, ha d’existir alguna diferència en la seva espècie o en la seva funció ecològica

D’altra banda, l’aplicació pràctica d’aquests coneixements és de gran importància en el camp de la farmàcia. Si una determinada planta és usada per guarir una determinada dolència en una determinada tribu, podem investigar els components d’aquesta planta buscant els principis que confereixen la capacitat curativa, per, eventualment, poder desenvolupar medicaments. És més, malgrat que molta gent ho desconegui, un percentatge molt important dels medicaments que consumin avui en dia, és derivat dels coneixements ancestrals de les tribus, i deriven de productes naturals. Això sí, i és important no oblidar-ho, en els casos d’aplicació de coneixements cal tenir ben present la dimensió ètica de l’assumpte, i cal respectar escrupolosament els drets de les comunitats indígenes. No podem arrabassar-los els coneixements així com així, i crear patents del que altres han anat descobrint a través dels segles.

En aquest article s’exposa un exemple: el valuós coneixement dels “san”: l’ús del cactus Hoodia gordoni com a inhibidor de la gana, amb evidents aplicacions (també s’exposa la problemàtica arran de la creació d’una patent etc.)

En aquest altre observem una gran quantitat de plantes usades com a antidiabètics a Nigèria.

En aquest vídeo un jove ens ensenya els seus coneixements sobre les plantes i els seus usos en llengua koro.

Existeix tota una fascinant revista d’etnofarmacologia.

Amb tot plegat, crec que es palesa força bé la quantitat ingent de coneixements que estan en risc. Si dels coneixements sobre plantes d’una regió d’Etiòpia en podem escriure pàgines i pàgines, si només en un estat de Nigèria trobem 50 plantes antidiabètiques… podeu arribar a imaginar-vos l’abast que això suposa? Podeu arribar a copsar-ne el potencial? Podeu arribar a entendre la tragèdia científica que suposaria la pèrdua de la llengua, de la cultura i dels coneixements acumulats?

A mi personalment em fascina i m’apassiona, i resulta que és un dels pocs racons dels coneixement on els meus dos grans temes (la bioquímica i les llengües) es troben. I això pot semblar una bajanada però, creieu-me, per a mi és important. Per a una persona amb el “cervell dividit” entre dues passions, trobar-ne el punt de connexió suposa no només un èxtasi intel·lectual, sinó també una oportunitat i una esperança de poder treballar activament en ambdós camps. Dic tot això conscient que les probabilitats que el meu futur laboral es situï al camp de l’etnobotànica o de la bioprospecció són força minses. Però sóc un il·lús, què hi farem!

En un dels seus números, la revista Time titulava: tribus perdudes, coneixements perduts. I això és el que he intentat explicar en aquest post, com la íntima relació entre llengua i entorn fa que la pèrdua d’una llengua suposi també la pèrdua d’una sèrie de coneixements sobre aquest entorn acumulats al llarg de generacions, molts d’ells pràcticament irrecuperables.

Hem de salvar les llengües. Perquè ens obren nous camins, i són font de coneixements. Perquè amb cada llengua que perdem, perdem la possibilitat de conèixer més. Perquè amb cada llengua perduda, la humanitat és més ignorant. I perquè potser, en alguna de les paraules d’una llengua remota, s’hi amaga la clau per algun dels nostres grans problemes.

*Aquest fragment està inspirat en gran part en un capítol de “Contra l’imperialisme lingüístic”… crec que d’aquí poc rebré una denúncia per copyright o una cosa similar 😄

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües I: Perquè completen el nostre coneixement de la genealogia lingüística

Sembla que de moment començo l’any complint els meus propòsits. I ho faig amb el primer motiu dels 12 que vindran. Hem de conservar les llengües perquè completen el nostre coneixement de la genealogia lingüística, i del fet lingüístic mateix; és a dir, perquè ens permeten saber més sobre nosaltres mateixos.

Però, com punyetes ens ajuden les llengües, a descobrir qui som i d’on venim? És que els seus mots ens parlen, com ecos del passat? Doncs bé, més o menys.  Els hem d’escoltar molt atentament. La genealogia lingüística és una branca complexa i imprecisa del coneixement: establir parentesc entre llengües que es van separar fa milers d’anys no sembla, de bell antuvi, una tasca gens fàcil. Per adonar-se que l’italià i el català provenen de la mateixa llengua no cal ser un geni. Però veure que l’italià i el català provenen al seu torn de la mateixa llengua que l’albanès (el proto-indoeuropeu) ja no és tan evident. I ho és menys en altres llengües sobre les quals els lingüistes encara discuteixen. Les connexions distants són molt difícils de traçar, més si tenim en compte que el contacte entre diferents llengües provoca transferències que ens confonen. I, és també per força més complicat si ens manquen peces del trencaclosques, és a dir, si les llengües van desapareixent, complicant-nos la feina. I aquí és on volia arribar. Conservar les llengües vol dir conservar peces d’un intricat puzzle que hem de resoldre.

Algú pot pensar que la lingüística històrica és un camp avorrit, tediós, complex, incert. Però a mi em sembla tant emocionant! Traçar la història dels humans a través de les seves llengües, poder observar els canvis i moviments en les poblacions, el contacte entre elles! Simplement apassionant. I encara més apassionant resulta poder-ho entrellaçar tot plegat amb la genètica, amb la història, amb la política! La genealogia lingüística no serveix només perquè els lingüistes puguin dormir tranquil·lets tenint els seus objectes d’estudi ben endreçats, sinó que ens complementa molts altres coneixements, i ens aporta molta informació que transcendeix la llengua mateixa. Útil? en el sentit més convencional del terme probablement no. És d’aquells coneixements que s’emmarca en la fascinant passió de l’home per saber, per descobrir, per conèixer i, sobretot, per conèixer-se. Així que potser no és útil. I què?

Resulta molt interessant també establir connexions entre l’evolució de les llengües i l’evolució dels éssers vius. Els processos d’especiació i d’aparició de noves llengües són semblants. Un grup original se separa (hi ha una part de la població que migra, o s’estableixen diferents poblacions), i l’aïllament comporta una evolució separada que acaba donant lloc a diverses llengües, diverses espècies, diversos dialectes, diverses races… en definitiva, la separació i l’aïllament acaben comportant noves varietats. Una llengua i un ésser viu són radicalment diferents i en canvi, per aquestes coses de la vida, podem trobar molts paral·lelismes. Això sí, cal dir-ho, hi ha una diferència fonamental ineludible: la selecció natural que obra en els éssers vius i que no trobem en les llengües. Si bé és cert que les llengües fins a cert punt s’adapten al seu entorn, aquesta adaptació és molt diferent i consisteix en bastir la llengua de les paraules i estructures que li calen en l’entorn en què es fa servir, però en cap cas hi ha una “selecció natural”. Segur que durant els moviments dels “proto-finoúgrics”, les poblacions que van arribar a la zona de l’actual Finlàndia devien necessitar més paraules relacionades amb el gel que no pas els que es trobaven a l’actual Hongria. Però no hi ha res en la paraula finesa silmä (ull) que la faci més vàlida que la hongaresa szem (ni molt menys, no cal dir-ho, que millori l’èxit reproductiu del qui la utilitza).

També trobem semblances en els problemes que enfronten la biologia evolutiva i la taxonomia amb els que enfronta la genealogia lingüística. Com organitzem les diferents espècies/llengües? Què és raça/dialecte o espècie/llengua? Hi ha un únic origen dels éssers vius/una sola llengua primigènia? Com es va originar la vida/el llenguatge?

Encara més, en l’evolució no només trobem una transferència vertical de gens (de progenitors a descendència), igual que en les llengües no només hi ha una evolució “vertical”. També hi ha una transferència lateral, això és, la transferència de gens entre diferents espècies, que ha confós els genetistes així com el contacte entre llengües ho ha fet amb els lingüistes.

I més enllà de totes les concordances curioses, la genètica i la genealogia lingüística es poden ajudar l’una a l’altra, tot complementant-se. Mirant les semblances entre llengües podem traçar aproximadament el recorregut dels pobles i els contactes. I fixant-nos en els gens podem fer el mateix. Des de fa uns anys, el projecte “Genographic” ens està aportant molta informació sobre el moviments dels humans al llarg de la història, mitjançant l’anàlisi del cromosoma Y (que només es transmet de pares a fills) i del DNA mitocondrial (que es transmet de la mare a la descendència) de persones d’arreu del món: a partir del “patrimoni genètic” que ens ha arribat tirem enrere en el temps, i fem el mateix amb el patrimoni lingüístic. És per això (i per moltes altres coses) que ens interessa conservar aquest patrimoni.

I fins aquí la genealogia. Però no és tot. Una altra de les coses que ens interessen, també derivada del nostre “amor pel coneixement” és saber més sobre la llengua en general. És indubtable que la llengua és un dels elements més fonamentals i definitius dels éssers humans. Però parem-nos un moment a pensar. Què és exactament la llengua? Quina és la seva base? Com funciona una llengua? Existeix una gramàtica universal? Això és el que s’han preguntat molts pensadors al llarg de la història. I la diversitat lingüística suposa un gran ventall d’estructures: hi trobem representades moltes possibilitats fonètiques, morfològiques, sintàctiques etc. A partir d’aquest repertori, si tenim sort, podrem arribar entendre millor el llenguatge. Però difícilment podrem fer-ho si anem apagant les llums que ens il·luminen un camí ja de per sí força fosc. A Contra l’imperialisme lingüístic, Comellas cita un fragment de Hale que resumeix força bé el que estic intentant explicar:

“Per apreciar el cost [de la pèrdua de la diversitat] per a la ciència lingüística, només cal imaginar-se dos móns, un en què l’anglès és l’única llengua i un altre que gaudeix d’una diversitat lingüística en una escala semblant a la que en aquests moments tenim en perill. El primer món ens deixaria en la ignorància no només pel què fa a la variabilitat en els trets observables de l’estructura de les expressions lingüístiques – com ara l’ordre dels mots, el repertori de consonants i vocals, la concordança morfològica, els casos etc.- sinó també pel que fa a aspectes que són l’autèntic nucli de l’ordre del dia de la lingüística: la determinació de les propietats universals i invariables de la capacitat lingüística humana. Qualsevol llengua, ho hem d’admetre, ens diu molt sobre aquesta capacitat, és a dir, sobre la capacitat que anomenem “gramàtica universal”. Tanmateix, aspectes clau de la gramàtica universal se’ns escaparan inevitablement si no en podem comparar diferents realitzacions.”

Hem de salvar les llengües: només així tindrem les peces que ens calen per conèixer els camins, secrets i contactes dels nostres avantpassats. Només tenint molts enfocaments sobre un mateix concepte, podrem bastir un concepte universal. Un concepte tan important i explicatiu de la humanitat com és el fabulós do de la parla.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari