Per què conservar les llengües IX: Per no perdre diversitat de pensament

La relació entre llengua i pensament es troba a la base de tot. És l’essència subjacent sobre la qual bastim la resta. Pensar-hi suposa viatjar a les profunditats de la ment i topar-se amb interrogants sovint infranquejables. Molts pensadors hi han reflexionat al llarg dels temps, i encara avui en dia poca cosa sabem del cert. Pot exisitir pensament no vehiculat per la llengua o tot pensament ha de passar forçosament pels seus camins? La llengua que un parla determina la manera de pensar? S’han donat diverses respostes a aquestes preguntes tan complexes, des de les més deterministes (la llengua condiciona absolutament la nostra manera de pensar, persones amb llengües diferents pensen de maneres diferents) a les més antideterministes (la llengua és una simple eina de comunicació a través de la qual expressem els nostres pensaments, tot és traduïble d’una llengua a l’altra).

És inevitable parlar de determinisme lingüístic sense parlar de la hipòtesi de Sapir-Whorf o de la relativitat lingüística. Aquesta hipòtesi proposada per Whorf, sosté que l’estructura de la llengua afecta la manera en què els seus parlants conceptualitzen el seu món. Whorf va basar els seus arguments en exemples de llengües com el hopi que, segons ell, no disposava d’elements gramaticals per parlar del temps, i per tant els seus parlants havien de conceptualitzar el temps  de manera diferent que els parlants d’anglès (el concepte de temps en hopi suscita gran debat entre els lingüistes). També va utilitzar el següent exemple comparant l’expressió d’una mateixa acció en anglès i en shawnee. Seguint la hipòtesi de SW  els parlants d’aquestes dues llengües organitzarien els seus pensaments de maneres diferents i expressarien un mateix concepte a partir de dos enfocaments diferents

La hipòtesi de SW és una hipòtesi molt atractiva. Seria molt bonic pensar que les llengües organitzen les nostres ments, i que per tant disposem de moltes visions del món diferents. Malauradament, la bellesa de les idees no n’és cap garantia de veritat. De fet, gran part dels exemples de Whorf han estat desmentits, i molts lingüistes han criticat la seva hipòtesi. Un d’ells és Steven Pinker, autor de “The language instinct” (el llibre que actualment estic llegint, i que argumenta que la llengua és una espècie d’instint humà). En aquest llibre, Pinker exposa:

La idea que la llengua forja el pensament semblava plausible quan els científics sabien poc sobre com funcionen els pensaments o fins i tot com estudiar-los. Ara que els científics cognitius saben com pensar sobre els pensaments  hi ha menys temptació d’igualar-los al llenguatge, simplement perquè les paraules siguin més palpables que els pensaments.

Certament, la hipòtesi inicial formulada per Whorf ha quedat força obsoleta. Aquesta hipòtesi inicial és sovint denominada la versió forta. En canvi, la versió dèbil, que no argumenta que la llengua que parlem condiciona absolutament la manera de pensar sinó que simplement sosté que la llengua té certa influència sobre com entenem el món, encara està sobre el mapa.

Jo, com de costum, no sé ben bé què pensar. Les crítiques de Pinker al determinisme lingüístic em semblen convincents, però d’altra banda la seva alternativa tampoc no em sembla gaire sòlida (sempre sospito d’aquells arrogants que diuen que tenen la veritat absoluta en temes tan abstractes com els pensaments).

L’únic que em sembla clar és que les diferents llengües tenen maneres diferents d’expressar les coses, tingui això o no influència sobre els seus pensaments. I per molt que en totes les llengües es pugui dir el mateix, les estructures existents han de tenir-hi alguna influència. Per exemple, el xinès no té formes verbals de subjuntiu ni qualsevol altre que expressi fets hipotètics. Evidentment els xinesos poden parlar sobre fets hipotètics, però no ho fan de manera tan “natural” com nosaltres, sinó que han de donar moltes voltes. Això vol dir que la seva ment està organitzada de manera diferent? Jo crec que no. Ara bé, té alguna influència la manca de subjuntiu? Jo crec que sí. Ha de tenir alguna influència sobre el seu enfocament de les coses i ha de condicionar d’alguna manera el que diuen. D’altra banda, l’existència o manca d’algunes paraules o conceptes en les llengües no vol dir que tots no puguem pensar o imaginar els mateixos conceptes, però ha d’influir en la nostra manera de parlar-ne. Va dir Wittgenstein: “Els limits de la meva llengua són els limits del meu món”.

Així doncs, si bé encara hi ha molt debat sobre la relació entre llengua i pensament, cada llengua suposa una aproximació a la realitat, un enfocament, una visió, i conté reflexos de la cultura i cosmovisió dels seus parlants. Perdre llengües és perdre enfocaments i perdre visions del món. La pèrdua de la diversitat lingüística és també pèrdua de diversitat de pensament.

PS: Per saber més (i millor) sobre la relació entre llengua i pensament us recomano aquest post)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües VIII: Perquè són un bé cultural

Els humans han caminat molts senders i recorregut llargues distàncies. I durant aquest viatge han anat deixant marques que avui en dia conservem com a fites admirables. Podem dir que, en general, la nostra societat té un gran respecte pel llegat cultural i històric que ens ha arribat en multitud de  formes diverses. Construïm museus, maldem per conservar els monuments històrics, i considerem una atrocitat la destrucció del patrimoni cultural. D’acord: les llengües no són elements físics “petrificables”, i tampoc no les podem conservar com qui conserva una estàtua bizantina (com pensen alguns lingüistes, que creuen que documentant les llengües n’hi ha prou). Però formen part del nostre patrimoni cultural, són un llegat històric, una construcció del geni humà modelada al llarg dels segles, i per tant també són un bé cultural, tan digne de ser conservat com qualsevol altre. En una entrevista l’any 2001, el lingüista Ken Hale va dir que “Quan es perd una llengua, es perd una cultura, riquesa intel·lectual, una obra d’art. És com llençar una bomba al museu del Louvre”.

La destrucció del museu de Bagdad va ser una catàstrofe cultural.                                                           La desaparició de llengües, també ho és

Efectivament, la pèrdua d’una llengua és una catàstrofe cultural. Perquè es perden molt més que paraules.  Recentment, Noam Chomsky, parlant sobre el cas de revitalització del  wôpanâak (un cas molt interessant sobre el qual podeu llegir aquí) també va fer referència a aquest caràcter de bé cultural que tenen les llengües (relacionant-ho també amb la pèrdua de coneixement de la llengua mateixa, sobre la qual vaig parlar-vos fa un temps):

Una llengua és més que tan sols sons i paraules. És el repositori de cultura, història, tradicions; de tota la rica textura de la vida i societat humanes. La pèrdua d’una llengua és un gran dany no només per a la pròpia comunitat, sinó per a tots els qui esperen entendre alguna cosa de la natura dels éssers humans, les seves capacitats i fites, i evidentment una pèrdua molt seriosa per a aquells que es preocupen per la varietat i uniformitat de les llengües humanes, un component  nuclear de les altes capacitats mentals humanes.

També el mateix Chomsky, com cita Pere Comellas a “Contra l’imperialisme lingüístic”, en ser preguntat per què creia valia la pena protegir les llengües, va respondre:

Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seva destrucció per les inundacions. Representa una gran fita de la creativitat humana i cal preservar-la. Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural. No fa falta argumentar per què cal protegir-les… Tothom es va disgustar quan el museu de Bagdad va ser destruït. Per què? Perquè és un dipòsit de la gran riquesa de la civilització humana. I cadascuna  de les llengües d’Austràlia central és el mateix.

La situació és crítica. Es calcula que en aquest segle podrien desaparèixer més de la meitat de les llengües avui existents. Es tracta, probablement, de la catàstrofe cultural més gran de la història, però sorprenentment el ressò i consciència sobre la causa són mínims, i atreuen molt poc interès per part dels mitjans. Són més o menys freqüents les notícies sobre la protecció de la natura, sobre les llistes de patrimoni de la humanitat de la Unesco, sobre la preservació dels béns culturals. I això és fantàstic. Però en canvi mai no ens parlen de la desaparició de les llengües arreu del món. De la llengua que de mitjana desapareix cada 14 dies, un ritme esbalaïdor. I això és preocupant.

Sempre m’ha entristit saber que un lloc patrimoni de la humanitat es troba en perill o és destruït (recentment les construccions de Timbuktu i el mercat d’Alep). L’UNESCO diposa d’una llista de patrimoni en perill que n’ inclou fins a 38. I això ens ha d’amoïnar. Però no podem oblidar  l’atles que també elabora l’UNESCO de llengües en perill. És senzillament esfereïdor.

Mapa de les llengües del món en perill (blanc=vulnerable, negre=desapareguda)

En resum, les llengües constitueixen un valuosíssim bé cultural: cada llengua és un tresor, i la seva pèrdua una hecatombe. Així com lluitem per preservar el nostre patrimoni cultural o natural, és hora de prendre consciència d’un llegat que avui es troba en perill com cap altre: el patrimoni lingüístic de la humanitat, que s’esvaneix, lent i silenciós, sense aturador.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües VII: Perquè “les llengües són poesia”

“És senzillament cert que les llengües-en un sentit general- incorporen la saviesa intel·lectual de la gent que les fa servir. Una llengua i les produccions intel·lectuals dels seus parlants sovint són, de fet, inseparables. Determinades formes d’art verbal -versos, cançons, recitats- depenen decisivament de les propietats morfològiques, fonològiques i fins i tot sintàctiques de la llengua en què es componen”

Hale, citat per Comellas a Contra l’imperialisme lingüístic

L’argument que us exposo avui es basa en una vessant de la llengua que sovint és considerada secundària: la vessant estètica. Una llengua té moltes funcions, i encara que hi ha qui la simplifica dient que senzillament serveix per a l’intercanvi d’informació, no podem oblidar que també usem la llengua amb finalitats artístiques: per escriure poemes, versos o obres de teatre. Moltes d’aquestes “creacions lingüístiques” depenen en gran mesura de les característiques de la llengua. D’aquelles paraules tan precises i intraduïbles que té tota llengua, dels sons que, combinats, produeixen efectes bells o simplements divertits, o d’aquelles paraules que, combinant-les com cal, ens arriben ben endins.

Aquest és un terreny fangós, certament, ja que de sempre s’ha titllat algunes llengües de lletges o desagradables (l’alemany o el gal·lès, per exemple). Això té força a veure amb els estereotips i el desconeixement, i el fet que digui que les llengües tenen una vessant estètica no vol dir que hi hagi llengües maques i lletges. Encara que, esclar, cadascú té els seus gustos, i a cadascú li dirà alguna cosa la sonoritat d’alguna llengua!  Però al que em refereixo és que dins de cada llengua hi ha un ventall propi i irrepetible que fa possible un art que no podrà existir en cap altra llengua. És a dir, que la pèrdua de llengües és també la pèrdua de possibilitats artístiques.

Per cert, per als qui pensen que el gal·lès és “una llengua lletja i ruda”, els recomano que escoltin això, a veure si ho segueixen creient (a mi les llengües celtes “em diuen tant”!)

Penseu ara en la literatura, en la poesia, en les cançons. No us sembla evident que una part de la seva força, de la seva bellesa, de la seva veritat, rau en la forma, en els girs, en els sons i les síl·labes? No heu tingut mai la sensació que una cosa, dita de manera especial, és més certa? Qui més qui menys se sap algun poema de memòria. Tothom té algun poema preferit, que duu ben endins. I que no seria el mateix en una altra llengua. En el meu cas, sóc especialment aficionat a JV Foix. I no m’imagino els seus poemes escrits en zulú. De la mateixa manera que  un poema en zulú no podria ser escrit en català. I avui no m’oblidaré de les llengües de les que sempre m’he oblidat en aquest blog: les llengües de signes. Per molt que molta gent no ho sàpiga, no es tracta de succesions de signes aïllats i rudimentaris, sinó de llengües complexes com les altres. Òbviament, la vessant estètica d’aquestes llengües no es basa en els sons, sinó en l’expressió corporal. Per entendre-ho millor us recomano veure aquest fantàstic videoclip basc.

M’acomiado amb una cançó xhosa cantada per la gran Miriam Makeba, “Mama Africa”, on els clics (sons especials que tenen algunes llengües africanes) es repeteixen al llarg de la lletra, produint uns efectes espectaculars (per als parlants de llengües sense clics, com a mínim). Conservar les llengües, és també conservar elements tan bells com aquests curiosos sons consonàntics.

En definitiva,  les llengües ens permeten fer art: un art difícilment transvasable d’un idioma a l’altre. Cada llengua perduda són possiblitats perdudes, és art i bellesa que se’ns escaparà. Per sempre.

PS: Avui hi ha més videos que lletra… però tinc el cap d’any trepitjant-me els talons i aquests videos em semblen especialment explicatius 😉

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües VI: Perquè formen part dels paisatges culturals de la Terra

Torno de nou després de molt de temps i de moltes experiències noves.  I és una d’aquestes experiències la que em porta escriure l’article d’avui: un viatge extraordinari en tren a través dels Balcans. Un interrail guanyat en un concurs de relats de viatge m’ha permès viure aquesta aventura tan plena de contrastos. Un viatge que, sinuós i eclèctic, m’ha dut a llocs tan diferents com la gran ciutat europea de Budapest, un poble rural de Romania, el bazar de Skopje, el llac Ohrid, el meu estimat Belgrad i molts altres racons del planeta. I, el que és més important, m’ha dut a conèixer tot tipus de gent i també a retrobar-me amb vells amics. Un vigilant de seguretat de Sèrbia, un xilè que parlava català a Skopje, venedors albanesos del bazar, entranyables pagesos romanesos, músics de carrer búlgars, una cambrera hongaresa o grecs que t’ajuden a creuar la frontera. Perquè d’això es tracta la vida: de sempre descobrir i sempre conèixer coses noves.

“Plamen l’escura-xemeneies”

I com podeu imaginar-vos ha estat un gran plaer poder descobrir la fesomia dels Balcans: no només les seves muntanyes i llacs,  els grans monuments i les agradables ciutats, sinó també  la seva gent,  la seva música, el dia a dia, la fressa de les ciutats, els anhels, el batec dels països, les tertúlies de bar, els milions de paraules giravoltant a l’aire.  I en aquesta gran olla on gent, llocs, sons, olors, vivències i sentiments es barregen donant lloc a un quadre viu que és diferent per a cada persona, les llengües hi tenen el seu lloc.  Perquè formen part de les particularitats de cada punt del món. I també formen part de les meves vivències els meus esforços per aprendre serbi, el meu regateig en serbi a Macedònia, els riures de la gent del poble quan em sentia intentar parlar romanès, la meva conversa amb una cambrera hongaresa amb la qual no compartia cap llengua a banda de la llengua universal de l’enteniment humà. Podreu dir que això és perquè sóc un apassionat (fins a extrems que freguen el friquisme) de les llengües. Però molts viatgers que arriben a Sèrbia es diverteixen intentant desxifrar l’alfabet ciríl·lic i al·lucinen en sentir paraules sense vocals (trg, smrt, krv, prst…). I si et toca ajudar a la collita del blat de moro a Romania, maldaràs per esbrinar què volen dir les paraules que els pagesos no paren de repetir com cucuruz (blat de moro, és clar). I qui es vulgui moure per Budapest no podrà passar per alt les peculiaritats de l’hongarès en sentir els anuncis de les estacions del metro. Potser fins i tot pensarà que es tracta d’un idioma extraterrestre. I qui visiti  Skopje es fixarà que hi conviuen tres llengües. Que a l’estació de tren tot són cartells en macedoni i que als carrers del mercat es succeeixen plaques en macedoni, en albanès i en turc. Les llengües també formen part de viatjar, les llengües també formen part del descobriment personal del món.

“La cules de cucuruz în Urca”

Com ja he dit en nombroses ocasions, la globalització aporta coses bones i coses dolentes (si em permeteu aquest infantil maniqueisme de bo/dolent, blanc/negre). Però el fet que ens aporti moltes coses positives no ens ha de fer perdre de vista què hem de vigilar: que no s’endugui el més important. Que es puguin conservar les particularitats culturals (i això, és clar, inclou també les lingüístiques) de cada racó de la Terra. Perquè per seguir descobrint cada dia i per poder sempre endinsar-nos en noves cultures ens cal conservar la diversitat, és obvi.  I és això el que intento dir. Que viatjar i descobrir ens omple, i per no perdre’ns res, cal  aturar la uniformització lingüística, tan simple com això.

“Пут у непознато, put u nepoznato, cap a l’inconegut”

PS: Avui no m’estenc gaire, entre altres coses perquè crec que aquest argument és dels més fàcilment comprensibles. Això sí, algun dia m’agradaria parlar-vos més a fons dels Balcans (se’n va doncs, a la llista interminable d’entrades pendents). Estem al mes 11 de 12 i vaig per l’argument 6 de 12. Ho sé. Què hi farem, sóc així. Però persisteix la meva ferma intenció de complir el propòsit! Queda dit.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Per què conservar les llengües V: Perquè els processos de pèrdua de llengües van associats a processos traumàtics

“L’argument que considera que una cosa és natural és en general circular: senzillament diu que és així perquè és natural, i és natural perquè és així. El que ens vol inculcar la naturalitat és que les llengües desapareixen totes soles, sense que ningú no hi faci res. Vaja, que dir que és natural que les llengües d’Austràlia desapareguin és com dir que és natural que si llences algú d’un cingle es mori.” Pere Comellas a Contra l’imperialisme lingüístic

En efecte, les llengües no desapareixen totes soles. No desapareixen perquè ja no serveixin com a vehicle de comunicació, ni perquè hi hagi una altra llengua que serveixi millor per als propòsits dels seus  parlants. Inevitablement el procés de desaparició d’una llengua va associat a d’altres processos, i comporta també conseqüències.

Abans de res caldria introduir-nos una mica al tema de la desaparició de llengües o “mort” lingüística (una llengua no és com us ésser viu que “mor”, però se sol utilitzar aquesta analogia per parlar sobre la desaparició de llengües). Us recomano el llibre Vida i mort de llengües (Carme Junyent, 1992), que tracta precisament sobre això, i ho fa de manera clara i concisa.

Distingim principalment entre dos tipus de mort: la mort sobtada i la mort gradual.

La mort sobtada fa referència a la desaparició d’una llengua per la mort dels seus parlants, ja sigui per extermini o per desastres naturals. Trobem alguns casos en què les llengües han desaparegut per aquesta via, com ara el lenca i el cacaopera, els parlants de les quals van ser exterminats durant una matança d’indis a El Salvador l’any 1932. Quan afloren conflictes ètnics, o un règim comet un genocidi, poden desaparèixer comunitats lingüístiques senceres, o el seu nombre pot quedar molt delmat, o bé els parlants tenen por de parlar la seva llengua tement ser exterminats etc. També la llengua tamborana va desaparèixer quan una erupció volcància a l’illa de Sumbawa en va matar els parlants el 1815. Però no és en aquesta via en la que em vull centrar. No només perquè suposa una part molt petita del total de llengües que desapareixen, sinó perquè en el cas de l’extermini, davant les atrocitats, davant l’incommensurable patiment i destrucció, el que menys importa és la desaparició de llengües.

La mort gradual, en canvi, es refereix a la desaparició d’una llengua després d’un declivi, que pot ser molt ràpid, que comporta que es va deixant de parlar en segons quins camps fins que ja no s’usa per a cap funció ni és transmesa als fills. Per tant, ens trobem davant d’una mort molt diferent.

“Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment com a mort d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i individual d’aquestes: la seva llengua.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Que una llengua desaparegui per substitució implica que ha d’haver canviat l’actitud dels seus parlants d’una manera radical. Ningú no deixa de parlar la seva llengua perquè sí. Però, què és el que porta algú a arraconar l’eina que li ha servit per formar els seus pensaments? Per què es renuncia a una part tan aclaparadorament important d’un mateix? Per quins motius algú transmet als seus fills una llengua diferent de la que li han ensenyat els seus pares?

Doncs és un tema molt complex, amb múltiples variables i on és molt difícil fer generalitzacions. Per al meu argument, però, separaré les causes de la substitució en dues classes diferents. Sóc ben conscient que no és del tot correcte fer-ho així, però és com em va millor per explicar on vull arribar:

Substitució com a efecte col·lateral de canvis demogràfics o econòmics: dins aquest grup hi trobem molts casos diferents. Podríem parlar, per exemple, d’una comunitat lingüística molts membres de la qual decideixen emigrar a territoris de fora de la comunitat, fent que aquesta es dispersi, perdi parlants perquè aquests es dilueixen en d’altres comunitats, la llengua perdi pes al seu propi territori etc. També podríem parlar del cas contrari, en què a un territori hi arriben membres d’una comunitat lingüística aliena a aquest, o d’un territori on conviuen dues comunitats, una de les quals té una taxa de natalitat més alta.  En qualsevol cas, si dues llengües entren en contacte i una és percebuda com a “superior”, com una llengua que dóna més oportunitats i facilita la prosperitat econòmica, és molt possible que es produeixi una substitució en favor d’aquesta. No es tractaria doncs d’una substitució feta a propòsit* sinó d’un efecte d’altres successos.

 L’influx de treballadors anglesos durant la revolució industrial a Gal·les a partir del 1800 va portar a una substancial dilució de la població gal·lesoparlant de Gal·les. Els immigrants anglesos rarament aprenien el gal·lès, i els seus companys gal·lesos tendien a parlar anglès en els contextos mixtes anglès/gal·lès. Així, el bilingüisme va esdevenir pràcticament universal. Com que l’estatus legal del gal·lès era inferior al de l’anglès, l’anglès va començar gradualment a prevaldre, excepte a la majoria d’àrees rurals, especialment al nord-oest i centre de Gal·les. Font: wikipedia.

Però, tot i que no sigui una maniobra de ningú, també va associada a processos traumàtics: gent que veu la seva llengua desaparèixer amb els seus propis ulls, gent que se sent exclosa o aïllada per no haver après la llengua dominant, gent que se sent inferior o  inculta per ser parlant d’una llengua percebuda com a rudimentària, regional, ancorada en un passat decadent, gent que es veu abocada a la marginació per no parlar la llengua dominant (encara que en aquest cas és difícil separar causa-efecte: la marginació ha fet que no aprengui la llengua o no aprendre la llengua ha portat a la marginació?)…  sigui com sigui, renunciar a la pròpia llengua és sens dubte un procés traumàtic.

“Cal tenir present que, quan parlem de mort d’una llengua en el sentit habitual, és a dir per substitució,  estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del món i per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Si heu llegit altres entrades coneixereu el meu capteniment envers una situació traumàtica producte de la desaparició lingüística: la dels últims parlants. Persones que veuen com ningú no entén la seva llengua, ni tan sols els seus néts, i que viuen una soledat terrible i diferent de les altres soledats. La soledat de saber que la veu dels seus avantpassats mor en ella i que ja ningú no compartirà  un dels trets més fonamentals de la seva persona. Tot plegat associat a la culpabilitat que sent en creure’s responsable de la mort de la seva llengua per no haver-la transmès. I sempre ho dic, no es pot culpabilitzar els últims parlants de la mort de la seva llengua, perquè els cruents senders de la substitució són sovint implacables i difícils d’entendre si no es viuen. Els últims parlants són les víctimes de la desaparició de la seva llengua, i no pas els culpables.

Boa Sr, l’última parlant de la llengua Bo de les illes Andaman

Aquest és sens dubte un dels processos més traumàtics associats a la substitució. L’any 1999 l’anciana Natalia Sangama, parlant de chamicuro, una llengua araucana que llavors comptava amb sols 8 parlants, va dir:

Somio en chamicuro,

però no puc explicar els meus somnis

a ningú,

perquè no hi ha ningú més

que parli chamicuro.

Que solitari que és ser el darrer.

Em sap greu haver parlat de manera tan superficial d’un tema tan important en el camp de què tracta el blog, però sincerament no em veig amb cor de tractar un tema amb tantes cares, tants casos diferents, tants factors, tantes interpretacions possibles… i del qual conec sols una part petitíssima.

*Evidentment, intents d’anihilació de llengües o ètnies poden ser fets mitjançants canvis demogràfics o econòmics intencionats, però incloc aquests casos al grup següent.

Substitució impulsada per grups o governs: Si en el cas anterior hem dit que mecanismes “no intencionats” causen la substitució lingüística, associada a processos traumàtics, en aquest cas parlem directament de mecanismes impulsats per grups o governs amb la intenció d’eliminar una llengua i imposar-ne una altra als seus parlants. Aquí, llavors, el “trauma” es troba en l’arrel del procés. No n’és una conseqüència associada, sinó que els mètodes mateixos són de per sí traumàtics.

De maneres d’impulsar la substitució n’hi ha moltes, molt variades, i que varien en un ampli rang de més a menys subtils. Hi ha maneres molt òbvies d’impulsar la substitució, com ara prohibir per llei la llengua. Però la llengua sol ser una cosa amb profundes arrels dins nostre i sovint no n’hi ha prou amb lleis: calen retorçades polítiques de substitució que calin a la població. Cal anar repetint el missatge que la llengua és inútil, antiga, que no serveix, o fins i tot que ni tan sols és una llengua. Cal que a poc a poc aquestes idees vagin amarant la societat fins que finalment la llengua ja no s’usi en cap àmbit i es converteixi en algunes generacions en una simple relíquia de museu. I s’ha d’estar ben cec per no veure que tot això, a banda de ser profundament immoral, cruel, i maquiavèl·lic, comporta una gran dosi de patiment. De patiment dels parlants, que sovint se senten inferiors i que de vegades, en comptes de sentir-se insultats o ofesos per les lleis, desenvolupen un sentiment d’autoodi, el germen del qual ha sembrat aquesta política d’anar introduint el missatge lentament a la societat. Un exemple en seria el que a França s’ha anomenat “Vergonha”, un conjunt de pràctiques destinades a fer que la gent senti vergonya de parlar una llengua altra que el francès, i que segons la wikipedia, que en té un bon article:

“La vergonha era i és practicada amb la intenció de què hom se senti avergonyit de la pròpia llengua materna si aquesta no és el francès. Per a aconseguir el fet es promou l’exclusió, la humiliació i l’ostracisme a l’escola, reforçats per l’absència de mitjans de comunicació en la llengua “minoritària” […]  L’administració central francesa va aconseguir que els occitans creguessin que la seva llengua era veritablement patois, una forma corrupta de francès mal parlat pels ignorants a tota França. Aquest procés d’alienació és el que es coneix en occità com la vergonha (en català, la vergonya) i que a l’actualitat encara existeix, provocant que, sobretot entre la gent major, molts occitans pensin que la seva llengua nadiua no és més que un dialecte o subllengua vergonyosa, que fa palès el seu origen indigne i que cal amagar, o almenys reservar als cercles més íntims”

L’estat francès té un penós historial pel que fa al respecte de la seva diversitat lingüística, i és un clar paradigma de la crueltat a què es pot arribar pel desig d’homogeneïtzació nacional, arribant a menysprear i humiliar ciutadans francesos perquè no parlen la “llengua de la república”. Això sí que és “vergonha”. Això sí que hauria de fer ruboritzar França, tot i que, ben al contrari, aquesta segueix aplicant polítiques que afavoreixen una substitució que en molts casos ja es troba en una fase terminal.

En definitiva, hi ha molts mètodes per eliminar les llengües, prou que ho sabem els catalans que hem sobreviscut als intents més variats d’anihilació lingüística, així que tampoc no em voldria allargar exposant-ne més com si es tractés d’una morbosa exposició de mètodes de tortura. Només voldria destacar una de les àrees on es solen aplicar les polítiques de substitució, i que resulta especialment repugnant: l’escola.

L’escola és, per raons òbvies, un dels grans objectius de les polítiques de substitució. A banda d’ensenyar només en la llengua “dominant”, també s’intenta inculcar el missatge de menyspreu envers la llengua “recessiva”, si em permeteu aquest vocabulari tan mendelià.

A continuació us en mostro tres exemples concrets. Els dos primers, de França, mostren com s’associava parlar francès a ser net, i parlar “patois” a ser brut o maleducat. Al primer de tots s’inclou a la mateixa frase la prohibició de parlar bretó i la d’escopir a terra. I no és per casualitat. D’aquesta manera el missatge acabava calant als nens, que associaven ser brut amb parlar bretó.

L’últim exemple prové de Gal·les, però podem trobar-ne de molt semblants a França i a Espanya: es tracta de donar un objecte, com ara un collaret, al nen que parli la llengua “recessiva”, de manera que resulti humiliant. El nen, només podrà desprendre’s de l’objecte quan senti algú altre parlant la llengua, passant-l’hi. De vegades, al final del dia, qui tingui l’objecte serà castigat o ridiculitzat. Així, els nens parlen menys la llengua per por de rebre l’objecte, i associen la llengua amb ridícul o càstig.

                                                                                    Està prohibit:                                                                                                                                                                   1. Parlar bretó i escopir a terra.                                                                                                                           2.Llepar-se els dits per passar les pàgines dels llibres.                                                                                      3.Posar-se la punta de la ploma o llapis a l’orella…
                                                             Parleu francès – sigueu nets

La professora escolta atentament per si sent algú parlant gal·lès. Sent en Gwilym  parlant gal·lès. Agafa el collaret i crida ben fort: “Ara portaràs el WELSH NOT al coll. Escolta fins que sentis algú altre parlant gal·lès. Llavors, passa-li el WELSH NOT”.

En aquesta entrada he intentat exposar a grans trets  com la desaparició de les llengües no és un procés “innocu” ni natural, sinó que  molts cops és intencionat i porta associades moltes conseqüències que afegeixen una mica més de patiment a aquest patiment crònic que la humanitat arrossega. Són processos que, lluny de deixar indiferent els “afectats” deixen una empremta (o més aviat ferida) profunda. Tan profunda com les arrels de la llengua dins nostre i dins el nostre pensament.

Així doncs, d’una banda, salvar llengües pot ajudar a evitar situacions traumàtiques tals com l’autoodi, la marginació o el sentiment de soledat dels últims parlants. De l’altra, evitar pràctiques i processos traumàtics i indesitjables per se, com el genocidi cultural o la discriminació lingüística, de retruc contribuirà a la preservació de llengües.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris