La conservació de llengües com a dret

Fins ara he parlat de la conservació de llengües com una espècie de deure de la humanitat amb ella mateixa. Però no podem oblidar que la preservació de la pròpia llengua és també un dret, tant individual com col·lectiu. Com recull la Declaració universal dels drets lingüístics (que tinc l’orgull de poder dir que va ser signat a la meva ciutat) al seu article 8.2. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.

És a dir, els drets lingüístics no inclouen sols (com alguns creuen) el dret a poder usar la pròpia llengua, a no ser discriminat per parlar-ne una o una altra, a poder rebre ensenyament en la llengua vernacla, sinó que van molt més enllà i inclouen també drets col·lectius generals. Aquest terme obre les portes a un terreny pantanós: la llengua és un ens complex, de moltes cares i que viu a través dels seus parlants. Una llengua és d’alguna manera els seus parlants, la comunitat lingüística que la conforma. I és per això que podria semblar que la llengua “té drets”, encara que en realitat sigui la comunitat lingüística qui els té. Aquí i jugant amb aquesta potencial confusió, alguns individus (ara mateix només recordo Savater, però n’hi ha més) diuen barbaritats del tipus “Los ciudadanos son quienes tienen derechos lingüísticos y no los territorios ni mucho menos las lenguas”. I dic barbaritats perquè que jo sàpiga els territoris i les llengües estan formats per persones, és a dir, per ciutadans.

Un territori són els seus arbres i les seves flors, els seus rius, i els soroll que fan quan baixen, els seus colors i les seves formes, però sobretot les persones que hi viuen, se’n senten part i  i malden per protegir-lo.

De manera anàloga una llengua són les seves construccions gramaticals, la seva fonètica i els seus mots, també aquelles expressions que només es poden dir en aquella llengua i els embarbussaments que els més juganers intenten pronunciar. Però una llengua són sobretot els seus parlants, aquells que l’usen per dir que fa bon dia, per escriure obres d’art, per pensar i per comunicar-se.

Tots nosaltres tenim  una vessant individual i una vessant col·lectiva, som animals socials! Vull dir, que allò col·lectiu també resideix en nosaltres encara que inclogui molta més gent. Així, jo sóc el Pepe, amb la meva personalitat i les meves idees, però també sóc membre de la comunitat catalanoparlant, que és una cosa molt més àmplia. Per tant, convindreu amb mi que els drets col·lectius són necessaris i emanen precisament dels drets dels individus de la comunitat. Ja sé que no sóc antropòleg, ni jurista, ni psicòleg i que per tant aquest darrer paràgraf no té gaire valor, us prego em permeteu la llicència de parlar de coses que no conec, simplement a mode d’opinió personal.

Citant l’article 1.2: Aquesta Declaració parteix del principi que els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets lingüístics el cas d’una comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua.

Savater, per tant, diu una frase lapidària que ell creu molt intel·ligent, encara que no vulgui dir res. Els ciutadans tenen drets, tan individuals com col·lectius, una extensió dels quals són els lingüístics, que defensen els parlants en la protecció de les seves llengües en els territoris on són pròpies. Ens està dient Savater a la seva frase que no existeixen els drets col·lectius? És que pensa que un territori és el terra o que una llengua és un codi?

Bé, me n’he anat una mica del tema que us volia plantejar. En iniciar aquest post, sols volia parlar-vos d’una idea que sempre m’ha esgarrifat i en què penso sovint. Com deu ser ser l’últim parlant d’una llengua? Saber que ningú més no la parla, i no poder expressar-li a ningú allò més profund, subjacent al teixit de la teva ànima. Que ningú no entengui els teus jocs de paraules, ni pugui mai copsar els secrets més profunds dels poemes que has escrit ni les cançons que has cantat. Sentir que la veu dels teus avantpassats s’apaga i mor en tu. Que els ecos del passat s’esvaeixen per sempre. Que una obra d’art col·lectiva s’esmicola i es perd en la remor del temps.

És quan penso en els últims parlants que se’m revelen les raons més profundes de la preservació de llengües. Alguns diran que és culpa seva ser els últims parlants, que li podrien haver passat la llengua als seus fills. Però les coses no són tan fàcils. El cúmul de motius que porten a una persona a abandonar la seva llengua són complexos i sovint cruels. I pensar en aquells que han vist morir la seva llengua dóna forces per continuar. Evidencia que hem de fer-hi alguna cosa.

La preservació de les llengües és un dret: dret a saber que els teus néts entendran el que has escrit, i que els teus fills no sentiran mai un sentiment d’autoodi per parlar la seva llengua, per parlar la teva llengua. És un dret individual, col·lectiu i inalienable, que hauria de ser més tingut en compte.

Un dia que tingui temps (valuós tresor darrerament molt escadusser a la meva vida) m’agradaria parlar més a fons sobre la declaració universal dels drets lingüístics, que va molt més enllà del que he tractat avui, i que alguns  insisteixen a refregar-se pel lloc sagrat on les cames conflueixen, davant la indiferència general de la comunitat internacional.

Avui m’agradaria acabar amb una frase de Joan Bastardas, amb què Jesús Tuson comença el seu llibre Mal de llengües (un llibre, per cert, molt recomanable)  i que expressa el meu anhel de preservació lingüística, que neix tant del sentiment, com del pensament racional.

No deixem morir arbres

que han estat esplendorosos

ni trenquem la canya

que s’esberla

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s