Per què conservar les llengües V: Perquè els processos de pèrdua de llengües van associats a processos traumàtics

“L’argument que considera que una cosa és natural és en general circular: senzillament diu que és així perquè és natural, i és natural perquè és així. El que ens vol inculcar la naturalitat és que les llengües desapareixen totes soles, sense que ningú no hi faci res. Vaja, que dir que és natural que les llengües d’Austràlia desapareguin és com dir que és natural que si llences algú d’un cingle es mori.” Pere Comellas a Contra l’imperialisme lingüístic

En efecte, les llengües no desapareixen totes soles. No desapareixen perquè ja no serveixin com a vehicle de comunicació, ni perquè hi hagi una altra llengua que serveixi millor per als propòsits dels seus  parlants. Inevitablement el procés de desaparició d’una llengua va associat a d’altres processos, i comporta també conseqüències.

Abans de res caldria introduir-nos una mica al tema de la desaparició de llengües o “mort” lingüística (una llengua no és com us ésser viu que “mor”, però se sol utilitzar aquesta analogia per parlar sobre la desaparició de llengües). Us recomano el llibre Vida i mort de llengües (Carme Junyent, 1992), que tracta precisament sobre això, i ho fa de manera clara i concisa.

Distingim principalment entre dos tipus de mort: la mort sobtada i la mort gradual.

La mort sobtada fa referència a la desaparició d’una llengua per la mort dels seus parlants, ja sigui per extermini o per desastres naturals. Trobem alguns casos en què les llengües han desaparegut per aquesta via, com ara el lenca i el cacaopera, els parlants de les quals van ser exterminats durant una matança d’indis a El Salvador l’any 1932. Quan afloren conflictes ètnics, o un règim comet un genocidi, poden desaparèixer comunitats lingüístiques senceres, o el seu nombre pot quedar molt delmat, o bé els parlants tenen por de parlar la seva llengua tement ser exterminats etc. També la llengua tamborana va desaparèixer quan una erupció volcància a l’illa de Sumbawa en va matar els parlants el 1815. Però no és en aquesta via en la que em vull centrar. No només perquè suposa una part molt petita del total de llengües que desapareixen, sinó perquè en el cas de l’extermini, davant les atrocitats, davant l’incommensurable patiment i destrucció, el que menys importa és la desaparició de llengües.

La mort gradual, en canvi, es refereix a la desaparició d’una llengua després d’un declivi, que pot ser molt ràpid, que comporta que es va deixant de parlar en segons quins camps fins que ja no s’usa per a cap funció ni és transmesa als fills. Per tant, ens trobem davant d’una mort molt diferent.

“Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment com a mort d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i individual d’aquestes: la seva llengua.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Que una llengua desaparegui per substitució implica que ha d’haver canviat l’actitud dels seus parlants d’una manera radical. Ningú no deixa de parlar la seva llengua perquè sí. Però, què és el que porta algú a arraconar l’eina que li ha servit per formar els seus pensaments? Per què es renuncia a una part tan aclaparadorament important d’un mateix? Per quins motius algú transmet als seus fills una llengua diferent de la que li han ensenyat els seus pares?

Doncs és un tema molt complex, amb múltiples variables i on és molt difícil fer generalitzacions. Per al meu argument, però, separaré les causes de la substitució en dues classes diferents. Sóc ben conscient que no és del tot correcte fer-ho així, però és com em va millor per explicar on vull arribar:

Substitució com a efecte col·lateral de canvis demogràfics o econòmics: dins aquest grup hi trobem molts casos diferents. Podríem parlar, per exemple, d’una comunitat lingüística molts membres de la qual decideixen emigrar a territoris de fora de la comunitat, fent que aquesta es dispersi, perdi parlants perquè aquests es dilueixen en d’altres comunitats, la llengua perdi pes al seu propi territori etc. També podríem parlar del cas contrari, en què a un territori hi arriben membres d’una comunitat lingüística aliena a aquest, o d’un territori on conviuen dues comunitats, una de les quals té una taxa de natalitat més alta.  En qualsevol cas, si dues llengües entren en contacte i una és percebuda com a “superior”, com una llengua que dóna més oportunitats i facilita la prosperitat econòmica, és molt possible que es produeixi una substitució en favor d’aquesta. No es tractaria doncs d’una substitució feta a propòsit* sinó d’un efecte d’altres successos.

 L’influx de treballadors anglesos durant la revolució industrial a Gal·les a partir del 1800 va portar a una substancial dilució de la població gal·lesoparlant de Gal·les. Els immigrants anglesos rarament aprenien el gal·lès, i els seus companys gal·lesos tendien a parlar anglès en els contextos mixtes anglès/gal·lès. Així, el bilingüisme va esdevenir pràcticament universal. Com que l’estatus legal del gal·lès era inferior al de l’anglès, l’anglès va començar gradualment a prevaldre, excepte a la majoria d’àrees rurals, especialment al nord-oest i centre de Gal·les. Font: wikipedia.

Però, tot i que no sigui una maniobra de ningú, també va associada a processos traumàtics: gent que veu la seva llengua desaparèixer amb els seus propis ulls, gent que se sent exclosa o aïllada per no haver après la llengua dominant, gent que se sent inferior o  inculta per ser parlant d’una llengua percebuda com a rudimentària, regional, ancorada en un passat decadent, gent que es veu abocada a la marginació per no parlar la llengua dominant (encara que en aquest cas és difícil separar causa-efecte: la marginació ha fet que no aprengui la llengua o no aprendre la llengua ha portat a la marginació?)…  sigui com sigui, renunciar a la pròpia llengua és sens dubte un procés traumàtic.

“Cal tenir present que, quan parlem de mort d’una llengua en el sentit habitual, és a dir per substitució,  estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del món i per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió.” Carme Junyent a Vida i mort de llengües

Si heu llegit altres entrades coneixereu el meu capteniment envers una situació traumàtica producte de la desaparició lingüística: la dels últims parlants. Persones que veuen com ningú no entén la seva llengua, ni tan sols els seus néts, i que viuen una soledat terrible i diferent de les altres soledats. La soledat de saber que la veu dels seus avantpassats mor en ella i que ja ningú no compartirà  un dels trets més fonamentals de la seva persona. Tot plegat associat a la culpabilitat que sent en creure’s responsable de la mort de la seva llengua per no haver-la transmès. I sempre ho dic, no es pot culpabilitzar els últims parlants de la mort de la seva llengua, perquè els cruents senders de la substitució són sovint implacables i difícils d’entendre si no es viuen. Els últims parlants són les víctimes de la desaparició de la seva llengua, i no pas els culpables.

Boa Sr, l’última parlant de la llengua Bo de les illes Andaman

Aquest és sens dubte un dels processos més traumàtics associats a la substitució. L’any 1999 l’anciana Natalia Sangama, parlant de chamicuro, una llengua araucana que llavors comptava amb sols 8 parlants, va dir:

Somio en chamicuro,

però no puc explicar els meus somnis

a ningú,

perquè no hi ha ningú més

que parli chamicuro.

Que solitari que és ser el darrer.

Em sap greu haver parlat de manera tan superficial d’un tema tan important en el camp de què tracta el blog, però sincerament no em veig amb cor de tractar un tema amb tantes cares, tants casos diferents, tants factors, tantes interpretacions possibles… i del qual conec sols una part petitíssima.

*Evidentment, intents d’anihilació de llengües o ètnies poden ser fets mitjançants canvis demogràfics o econòmics intencionats, però incloc aquests casos al grup següent.

Substitució impulsada per grups o governs: Si en el cas anterior hem dit que mecanismes “no intencionats” causen la substitució lingüística, associada a processos traumàtics, en aquest cas parlem directament de mecanismes impulsats per grups o governs amb la intenció d’eliminar una llengua i imposar-ne una altra als seus parlants. Aquí, llavors, el “trauma” es troba en l’arrel del procés. No n’és una conseqüència associada, sinó que els mètodes mateixos són de per sí traumàtics.

De maneres d’impulsar la substitució n’hi ha moltes, molt variades, i que varien en un ampli rang de més a menys subtils. Hi ha maneres molt òbvies d’impulsar la substitució, com ara prohibir per llei la llengua. Però la llengua sol ser una cosa amb profundes arrels dins nostre i sovint no n’hi ha prou amb lleis: calen retorçades polítiques de substitució que calin a la població. Cal anar repetint el missatge que la llengua és inútil, antiga, que no serveix, o fins i tot que ni tan sols és una llengua. Cal que a poc a poc aquestes idees vagin amarant la societat fins que finalment la llengua ja no s’usi en cap àmbit i es converteixi en algunes generacions en una simple relíquia de museu. I s’ha d’estar ben cec per no veure que tot això, a banda de ser profundament immoral, cruel, i maquiavèl·lic, comporta una gran dosi de patiment. De patiment dels parlants, que sovint se senten inferiors i que de vegades, en comptes de sentir-se insultats o ofesos per les lleis, desenvolupen un sentiment d’autoodi, el germen del qual ha sembrat aquesta política d’anar introduint el missatge lentament a la societat. Un exemple en seria el que a França s’ha anomenat “Vergonha”, un conjunt de pràctiques destinades a fer que la gent senti vergonya de parlar una llengua altra que el francès, i que segons la wikipedia, que en té un bon article:

“La vergonha era i és practicada amb la intenció de què hom se senti avergonyit de la pròpia llengua materna si aquesta no és el francès. Per a aconseguir el fet es promou l’exclusió, la humiliació i l’ostracisme a l’escola, reforçats per l’absència de mitjans de comunicació en la llengua “minoritària” […]  L’administració central francesa va aconseguir que els occitans creguessin que la seva llengua era veritablement patois, una forma corrupta de francès mal parlat pels ignorants a tota França. Aquest procés d’alienació és el que es coneix en occità com la vergonha (en català, la vergonya) i que a l’actualitat encara existeix, provocant que, sobretot entre la gent major, molts occitans pensin que la seva llengua nadiua no és més que un dialecte o subllengua vergonyosa, que fa palès el seu origen indigne i que cal amagar, o almenys reservar als cercles més íntims”

L’estat francès té un penós historial pel que fa al respecte de la seva diversitat lingüística, i és un clar paradigma de la crueltat a què es pot arribar pel desig d’homogeneïtzació nacional, arribant a menysprear i humiliar ciutadans francesos perquè no parlen la “llengua de la república”. Això sí que és “vergonha”. Això sí que hauria de fer ruboritzar França, tot i que, ben al contrari, aquesta segueix aplicant polítiques que afavoreixen una substitució que en molts casos ja es troba en una fase terminal.

En definitiva, hi ha molts mètodes per eliminar les llengües, prou que ho sabem els catalans que hem sobreviscut als intents més variats d’anihilació lingüística, així que tampoc no em voldria allargar exposant-ne més com si es tractés d’una morbosa exposició de mètodes de tortura. Només voldria destacar una de les àrees on es solen aplicar les polítiques de substitució, i que resulta especialment repugnant: l’escola.

L’escola és, per raons òbvies, un dels grans objectius de les polítiques de substitució. A banda d’ensenyar només en la llengua “dominant”, també s’intenta inculcar el missatge de menyspreu envers la llengua “recessiva”, si em permeteu aquest vocabulari tan mendelià.

A continuació us en mostro tres exemples concrets. Els dos primers, de França, mostren com s’associava parlar francès a ser net, i parlar “patois” a ser brut o maleducat. Al primer de tots s’inclou a la mateixa frase la prohibició de parlar bretó i la d’escopir a terra. I no és per casualitat. D’aquesta manera el missatge acabava calant als nens, que associaven ser brut amb parlar bretó.

L’últim exemple prové de Gal·les, però podem trobar-ne de molt semblants a França i a Espanya: es tracta de donar un objecte, com ara un collaret, al nen que parli la llengua “recessiva”, de manera que resulti humiliant. El nen, només podrà desprendre’s de l’objecte quan senti algú altre parlant la llengua, passant-l’hi. De vegades, al final del dia, qui tingui l’objecte serà castigat o ridiculitzat. Així, els nens parlen menys la llengua per por de rebre l’objecte, i associen la llengua amb ridícul o càstig.

                                                                                    Està prohibit:                                                                                                                                                                   1. Parlar bretó i escopir a terra.                                                                                                                           2.Llepar-se els dits per passar les pàgines dels llibres.                                                                                      3.Posar-se la punta de la ploma o llapis a l’orella…
                                                             Parleu francès – sigueu nets

La professora escolta atentament per si sent algú parlant gal·lès. Sent en Gwilym  parlant gal·lès. Agafa el collaret i crida ben fort: “Ara portaràs el WELSH NOT al coll. Escolta fins que sentis algú altre parlant gal·lès. Llavors, passa-li el WELSH NOT”.

En aquesta entrada he intentat exposar a grans trets  com la desaparició de les llengües no és un procés “innocu” ni natural, sinó que  molts cops és intencionat i porta associades moltes conseqüències que afegeixen una mica més de patiment a aquest patiment crònic que la humanitat arrossega. Són processos que, lluny de deixar indiferent els “afectats” deixen una empremta (o més aviat ferida) profunda. Tan profunda com les arrels de la llengua dins nostre i dins el nostre pensament.

Així doncs, d’una banda, salvar llengües pot ajudar a evitar situacions traumàtiques tals com l’autoodi, la marginació o el sentiment de soledat dels últims parlants. De l’altra, evitar pràctiques i processos traumàtics i indesitjables per se, com el genocidi cultural o la discriminació lingüística, de retruc contribuirà a la preservació de llengües.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Per què conservar les llengües V: Perquè els processos de pèrdua de llengües van associats a processos traumàtics

  1. Albert ha dit:

    Em sembla una exageració considerar que deixar la teva llengua sigui la pitjor cosa que et pot passar. Hi ha coses molt pitjors, que et torturin, que et quedis sense res i hagis de viure al carrer, que tinguis una malaltia degenerativa, etc. És propi de gent que es dedica al tema de les llengües tenir aquesta visió tan exagerada. D’altra banda, s’ha de considerar la possibilitat que deixar la teva llengua o deixar de transmetre-la als teus fills sigui una decisió “lliurement adoptada” (tot el lliure que pugui ser alguna decisió social). Conec un parella que es parlaven en castellà que van decidir parlar-sen en català, perquè haviend e tenir una filla i volien que a casa es aprlés en català. Quan a la Catalunya Nord molts parlants del català decideixen parlar als fills en francès, després de la Segona Guerra Mundial, no fou una decisió pensada i meditada? No crec en l’autoodi.

    • Hola Albert.
      Pel teu comentari veig clar que no m’he expressat bé. Jo no dic que abandonar la pròpia llengua parlant en genèric sigui la catàstrofe més gran de la terra. Prou que ho sé que hi ha coses pitjors! Dono per suposat que se sobreentén a quin nivell estem parlant. De fet, quan parlo de les catàstrofes naturals ja dic que “en el cas de l’extermini, davant les atrocitats, davant l’incommensurable patiment i destrucció, el que menys importa és la desaparició de llengües.” I ho dic tot i que em sembla més que evident.
      Li dono importància a les llengües, és clar. Però sempre en un nivell prudent i sabent que hi ha coses molt més importants. Encara que ho pugui semblar pel catastrofisme que de vegades impregna el que escric, no sóc cap linguoprotector radical que creu que l’única cosa que importa a la terra són les llengües. Sempre he emmarcat la pèrdua de la linguodiversitat dins de tot el conjunt de problemes del món. Mai com l’únic i principal.
      Sobre el tema de deixar la teva pròpia llengua, rellegint el meu text m’adono que tal vegada m’ha faltat contextualitzar. Parlo de contextos en què una llengua és menystinguda i fins i tot ridiculitzada. Contextos en què ser parlant d’una certa llengua implica connotacions negatives. Casos en què la gent es creu inculta o inferior per parlar una llengua que no és la dominant. Fixa’t que dic que “la pèrdua de llengües va associada a processos traumàtics” i no pas que “canviar de llengua sigui traumàtic”. Estic parlant de comunitats en què es perd la llengua per processos agressius de substitució lingüística. En els casos que cites de castellanoparlants que es passen el català, jo també en conec i sé que no es tracta pas de cap imposició, i que és per pròpia voluntat i que no va associat a cap trauma. Però és que la llengua que deixen de parlar seguirà existint a l’ambient on viuen i té la pervivència assegurada, no estan vivint la desaparició de la seva llengua.
      Jo no he viscut l’autoodi ni en conec cap cas. He llegit sobre els fenòmens d’autoodi relacionats amb la pèrdua de llengües i m’han resultat explicacions raonades, coherents i amb base en casos reals. No crec que sigui pas un tema de creure-hi o no. Com sabràs no sóc lingüista així que procuro fer cas als que ho són i en saben molt més que jo.

      En definitiva, em sap greu que interpretis les meves paraules d’una manera tan exagerada i visceral ( a banda de la discrepància d’opinions que òbviament tenim) però com ja he dit probablement això és degut al meu catastrofisme quan escric. D’altra banda, malgrat no estar d’acord amb les idees dels altres, l’amabilitat és una qualitat que no s’hauria de perdre. Perquè confondre confrontació d’idees amb confrontació personal sí que és propi de persones molt capficades en un tema. Ep, i que consti que tot això t’ho dic amb amabilitat. 😉
      Una salutació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s