Ja he parlat altres vegades en aquest blog dels drets lingüístics, recollits entre d’altres documents a la declaració universal de drets lingüístics de Barcelona, que podeu llegir aquí. Aquesta declaració recull un fotimer de drets: el dret de parlar la llengua, de rebre educació en una llengua en el seu territori, a ser atès en aquesta llengua etc. (sempre tenint en compte la territorialitat, és a dir, hi ha el dret a ser atès en gal·lès a Gal·les però no de rebre educació en navaho a Algèria). Tots aquests són drets individuals, pensats per a garantir la llibertat de cadascú pel que fa a la llengua. I, tot i estar recollits en diversos documents, no són sempre respectats. Ja sabem que sovint els drets no vénen sols, sinó que s’ha de lluitar per aconseguir-los. Passa el mateix amb els drets lingüístics. Us mostro el següent exemple. El de Lleucu Meinir, una gal·lesoparlant membre de la Societat de la Llengua Gal·lesa, que manté la seva lluita personal de viure en gal·lès, i que va protagonitzar una protesta singular davant el poc ús del gal·lès de la policia del sud de Gal·les. Després de rebre uns papers només en anglès i haver lluitat repetides vegades per ser atesa en la seva llengua, Lleucu va plantar el seu cotxe davant les oficines de la policia, i es va negar a moure’l fins que algun càrrec de la policia no es comprometés a negociar la política lingüística del cos. Això va succeir al cap de cinc hores (podeu llegir la notícia sencera aquí)
Així doncs, hem parlat molt per sobre dels drets lingüístics individuals. Però també existeixen drets lingüístics col·lectius, més complexos en ser drets de comunitats senceres, que poden conviure en un mateix territori. Per això la declaració té en compte que:
2.1. Aquesta Declaració considera que, en els casos en què diferents comunitats i grups lingüístics concorren en un territori compartit, l’exercici dels drets formulats en aquesta Declaració s’ha de regir pel respecte entre tots i dins de les màximes garanties democràtiques.
2. 2. A l’hora d’establir un equilibri sociolingüístic satisfactori, és a dir, l’adequada articulació entre els drets respectius d’aquestes comunitats i grups lingüístics i de les persones que en formen part, cal tenir en compte, a més de la seva historicitat relativa i la seva voluntat expressada democràticament, factors que poden aconsellar un tracte reequilibrador, d’objectiu compensatori: el caràcter forçat de les migracions que han conduït a la convivència de les diferents comunitats i grups, o el seu grau de precarietat política, socioeconòmica i cultural.
Havent tingut en compte la concurrència de drets, la declaració universal detalla un reguitzell de drets de les comunitats lingüístiques com el dret a l’oficialitat o la presència als mitjans de comunicació. Però els que resulten més importants com a argument per la preservació de la linguodiversitat són els següents:
7.1. Totes les llengües són l’expressió d’una identitat col·lectiva i d’una manera distinta de percebre i de descriure la realitat; per tant, han de poder gaudir de les condicions necessàries per al seu desenvolupament en totes les funcions.
7.2. Cada llengua és una realitat constituïda col·lectivament i és en el si d’una comunitat que esdevé disponible per a l’ús individual, com a instrument de cohesió, identificació, comunicació i expressivitat creadora.
8.2. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.
El moviment del bangla va lluitar el 1952 pel reconeixement del bengalí
És a dir, partint que una llengua no només és una eina individual sinó que és una peça clau de la identitat col·lectiva, la declaració recull el dret de les comunitats lingüístiques a assegurar-se que la seva llengua no desapareix. Si en altres arguments he parlat des del punt de vista de què suposa la pèrdua de diversitat per a la humanitat en general, en aquest cas parlo des del punt de vista de cada comunitat que vol conservar la seva llengua i que hi té tot el dret. O sigui que si una comunitat no vol deixar morir la seva llengua ha de poder conservar-la. Tothom vol saber que algú en el futur seguirà conreant la seva llengua, continuant el camí traçat pels seus avantpassats, i fent créixer una expressió més de la diversitat cultural. En repetides ocasions us he parlat dels últims parlants, i en aquest argument la seva veu també hi té cabuda. Perquè són la constatació dramàtica del que suposa la pèrdua d’una llengua per a una comunitat. I que és un dret no veure morir la pròpia llengua.
Tan important és la llengua per a una comunitat, que alguns grups l’han volguda recuperar fins i tot després que ja ningú no la parlés. Considerant que els l’havien arrabassada i que és el seu dret recuperar allò que els pertany: una llengua per expressar la seva identitat i cultura. Dic tot això pensant en un cas al qual recentment vaig fer referència. El del wôpanâak, una llengua algonquina de Massachussets que fa uns 150 anys es va deixar de parlar, però que avui en dia està sent “ressuscitada” gràcies als esforços d’una dona admirable membre de la tribu wôpanâak: Jessie Littledoe Baird. Partint de textos de missioners sobre la llengua dels seus avantpassats, n’ha escrit una gramàtica i un diccionari, i ha fet que sigui la llengua materna de la seva filla, la primera parlant nativa de wôpanâak després de 150 anys de silenci. La comunitat s’ha pres la iniciativa amb gran interès i molts dels seus membres aprenen avui en dia la llengua que van robar als seus antecessors. Organitzen tot tipus d’activitats relacionades amb la llengua i s’impliquen per recuperar-la
Jessie Littledoe Baird, una admirable wôpanâak
En resum, tots sortim guanyant de la conservació de la linguodiversitat. Però també és un dret dels parlants assegurar la seva continuïtat de les seves llengües. Un dret que alguns lluiten per aconseguir i als quals des d’aquí m’agradaria felicitar. Lleucu Meinir, Jessie Littledoe, i molts i molts altres en el passat i el present que han treballat de valent per aconseguir allò a què tots tenim dret: conservar la pròpia llengua.
linguodiversitat 