Per què conservar les llengües III: Perquè la diversitat ens enriqueix

Com ja us vaig dir no acostumo a complir els meus propòsits… i aquest any no ha estat una excepció. Sóc ben conscient que al mes de març no vaig donar cap motiu per conservar llengües. Em sap greu, de debò, perquè fer promeses als altres i no complir-les és lleig, oi? Però aquest març ha estat atrafegat i intens. Vaig passar la setmana santa a Sèrbia (no us amoïneu, us en parlaré en un post) i en tornar, les obligacions universitàries, no ens enganyem, ajudades per la meva mandra crònica, van anar ajornant el post que avui escric. Ei, però no us preocupeu, que algun altre mes us ho compensaré! (perquè, és clar, hi ha molta gent al món molt preocupada i molt pendent del que faig i desfaig en aquest blog XD)

Avui vinc fort, amb un dels arguments més significatius per mi. I és que cadascú té les seves raons i els seus perquès. Però dins de cada “activista” hi ha un motiu que el fa aixecar, un motiu que impulsa la resta, un motiu que dóna alè i que engega la maquinària de la lluita. Un motiu que és el motor dels engranatges del canvi.  Per a alguns serà la conservació de coneixements, per als més romàntics la pèrdua de les visions del món, per als més justiciers, els drets dels parlants i per a mi, a banda de tots aquests arguments que també m’impulsen, la preservació de la diversitat com la  font més gran de riquesa.

La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda. Des que l’ésser humà ho és, i fins i tot potser des d’abans, ha tingut l’obsessió d’explorar aquests camins, d’endinsar-se en l’inconegut i de crear, de creuar fronteres i traçar dreceres cap al progrés. Això l’ha portat a assolir fites tan gegants com la invenció de les llengües. No us sorprèn, no us meravella, no us fascina que puguem establir connexions tan profundes creant sons amb la nostra gola? Que amb una frase puguem transmetre tanta informació tan abassegadorament complexa? I encara més, no us sorprèn l’existència de tantes varietats lingüístiques tan diferents, amb tants trets, amb tantes possibilitats? Amb declinacions, amb tons, amb pronoms febles, amb el·lisions, amb característiques, en definitiva, que les fan ser autèntics tresors?

I no us sembla que és una gran riquesa haver obert tants camins diferents, haver descobert tantes possibilitats, haver transitat tants paratges? No us sembla una riquesa viure tots plegats en un món que no és tot gris, que és ple d’opcions, ple de matisos i ple de diferències? Perdre una llengua és barrar camins i és tancar portes. És aturar en sec recorreguts de milers d’anys, i abandonar els caminants a l’oblit dels temps.

Sí, sí, tot això és molt sentimental i molt bonic, però explica’m per què és important la diversitat enlloc de parlar-me de camins, de possibilitats i de romanços! Explica’m alguna cosa sobre la diversitat lingüística!

Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües em direu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar. Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem.

Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós.

Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?

Sí, ja ho sé que segueixo sense respondre la pregunta: què té la diversitat que fa que n’estigui tan enamorat? No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?

Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre.  Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.

I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar,  és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie.

Quan surto al carrer m’agrada fixar-me en tots els detalls; les cares de la gent, els colors, la deliciosa olor que em mena al forn de la cantonada, el so melodiós de l’acordió del músic de carrer, les converses de la gent, les ombres ballarines dels arbres quan fa vent i els núvols intermitents que de vegades em deixen veure el sol. Aquest món ens ofereix tantes coses! I és cosa nostra fer que ens les segueixi donant. Perquè, fet i fet, som els únics interessats. M’encanta viure en aquest món. Un món que és ple de formes, de sons i de colors. I de llengües.

Sovint, quan un expressa el que més l’entusiasma, el que li surt li surt tan de dins que és difícil d’entendre pels altres, ja que només en el context dels pensaments i les emocions de la persona adquireix un sentit profund i coherent. I suposo que és el que m’ha passat en aquesta entrada. Que m’he “emocionat” tant que no he deixat molt clar l’argument. Però com ja us explicaré en alguna altra ocasió, “sense emocions no valen bones raons”.

Abans de tancar aquest post, vull donar-vos les gràcies. A tots els qui, en un moment o altre, heu passat per aquí per veure amb què us sortia aquesta vegada el pesat del Pepe i les seves dèries. Aquest blog ja té més d’un any, gairebé vint entrades i molt temps per endavant. Segons les dades de què disposo, aquesta pàgina ha rebut més de mil visites, i ha estat vista per algú de cadascun dels continents (excepte, és clar, l’Antàrtida :P). Algú va arribar aquí, segurament per equivocació, des de Ghana! Tot plegat és una fita que no m’hagués esperat mai d’assolir. Els números són modestos si tenim en compte les xifres vertiginoses en què ens solem moure quan parlem de la xarxa, però per a mi són brutals. Perquè un dia vaig decidir explicar coses que m’interessaven i vaig voler començar a canviar una realitat que em desagradava i que és la desaparició de llengües. I no confiava gens que algú m’escoltaria. Confiava encara menys en mi, i pel retrovisor la meva inconstància em saludava com un perill més que present. I tot i això un grapat de persones, per interès, per accident o pels designis inescrutables d’una vida que mai no saps on et duu, han caigut aquí i, amb sort, han llegit  quatre paraules que una persona qualsevol com sóc jo, ha aplegat maldestrement intentant plasmar les idees mai quietes de la seva ment incontinent. Gràcies. Diolch. Hvala. Danke. Wliwni. Tapadh leat. Attö. + aprox. 5993.  🙂

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s