Per què conservar les llengües II: Perquè aporten coneixement científic

I avui arribem a la segona raó del dodecàleg. Cal salvar les llengües perquè aporten coneixement científic.

Els coneixements que la humanitat ha anat acumulant han estat vehiculats per les llengües. Mitjançant les llengües els humans van anar-se fent preguntes sobre tot allò que els envoltava, van intentar entendre allò que els admirava i van anar adquirint coneixements. Coneixements que els feien més fàcil l’existència i d’altres que només responien a la set de coneixement que tant ens caracteritza.

Gran part d’aquests coneixements corresponen al coneixement sobre l’entorn: les diferents varietats d’animals i plantes, de sòls etc. i també a l’acció de l’home sobre aquest entorn: maneres de pescar, estratègies de caça, ús de plantes per guarir etc. Llengües amb entorns diferents han necessitat paraules diferents i han desenvolupat vocabularis diferents.

Em sembla interessant remarcar que diversos estudis assenyalen que les zones amb més diversitat biològica són també les zones amb més diversitat lingüística (d’això caldria potser parlar-ne un altre dia perquè és un tema que dóna molt de sí). Encara que  no puguem establir-ne una relació causa-efecte, alguns com Harmond hipotetitzen que podria haver-hi hagut una coevolució entre grups humans i ecosistemes locals, de tal manera que aquests grups s’haurien adaptat als ecosistemes adquirint-ne coneixements, vehiculats a través de la llengua. Això, a la llarga, (i repeteixo, sense establir una relació causa-efecte directa) hauria acabat duent a la situació actual en què on hi ha més diversitat biològica (és a dir més ecosistemes diferents), hi ha més diversitat lingüística (és a dir més llengües per adaptar-se a més entorns).* Tot això per explicar com d’íntima és la relació entre la llengua i l’entorn.

Resultat d’anys i panys d’adaptació a l’entorn, els coneixements de molts pobles indígenes tenen una dimensió que sorprendria de segur tots aquells que els menystenen tractant-los de “pobles inferiors“. Com expliquen Nettle i Romaine a “Veus que s’apaguen”, el novel·lista Charles Nordhoff, durant la seva estada a Tahití, va escriure que els coneixements dels tahitians sobre el peix eren enciclopèdics i que caldria recollir-los per escrit. I aquests coneixements per força estaven articulats per la seva llengua, que disposava d’un ampli ventall de vocabulari per descriure les espècies amb què es trobaven els pescadors, els estadis de creixement del peix etc. Si els tahitians substituissin la seva llengua per una altra de “dominant”, gran part d’aquests coneixements es perdrien, diluint-se en el vocabulari de la nova llengua, menys adaptat a l’entorn i menys precís pels propòsits dels tahitians (cal també tenir en compte que sovint el canvi de llengua va associat a l’aculturació, que implica no només canvis lingüístics sinó de tot el sistema cultural i manera de viure)

Alguns poden pensar que si els indígenes han aconseguit recollir aquests coneixements amb  una tecnologia poc desenvolupada, els científics podran recuperar-los fàcilment. Però no és així. Hi ha coneixements que s’han adquirit a partir de l’experiència del dia a dia, any a any i generació rere generació, i que per molta tecnologia de què disposem no podrem recuperar tan fàcilment. Un exemple el trobem a l’illa de Palau, on s’hi troben aproximadament 1000 espècies de peix. Els autòctons coneixen molt bé el mar, l’exploten eficientment, i en saben gestionar els recursos (els vells decideixen quan s’ha de deixar de pescar una determinada espècie, existeixen vedes, o lleis de pesca dins dels pobles etc.). Als científics els caldrien anys d’estudis per establir un bon sistema de gestió de totes les espècies que no acabés amb l’ecosistema.

I és que els que millor saben gestionar els ecosistemes són els que els han habitat durant generacions. Són els indígenes els que tenen la clau per conservar molts indrets del planeta. Un canvi de llengua i de mode de vida, així com la introducció d’una mentalitat basada en els diners, podrien provocar (i de fet provoquen) problemes ecològics, en instaurar-se un nou sistema de gestió extern que no té en compte el manteniment dels ecosistemes. És per això que en molts casos la conservació dels ecosistemes i de les llengües van de la mà. Existeixen organitzacions que defensen la protecció del medi ambient i de la diversitat lingüística de manera conjunta, és el que s’anomena “diversitat biocultural” (protecció de les comunitats i de l’entorn que tan bé coneixen, així com del coneixement acumulat). Un exemple n’és Terralingua.

Com exemple, podem citar un  projecte  dut a terme a Tanzània per aquesta organització, en què, a banda d’estudiar la substitució lingüística de diverses llengües locals en favor del kiswahili, es va preguntar els autòctons sobre els canvis en la població de diverses plantes, i es va elaborar un llibre que recollia un gran nombre d’espècies en la llengua local. Tot això en una regió amb una gran biodiversitat. Aquest llibre ha de permetre transmetre el coneixement a unes noves generacions que cada dia més l’ignoren, i contribuir a la preservació de les llengües locals.

Fins aquí hem tractat de les llengües i dels ecosistemes, i dels coneixements que les llengües vehiculen en general. Però tot plegat té una vessant més “científica” i aplicada.

D’una banda podem parlar de la contribució de les comunitats locals a la botànica i la taxonomia. Moltes plantes van ser abans catalogades pels pobles indígenes que classificades pels científics. Els coneixements de les diverses ètnies són gran font d’informació en estudis d’etnobotànica (perquè us en pugueu fer una idea, mireu aquest estudi d’etnobotànica a Etiòpia). Segons explica Crystal (citat per Comellas*):

És possible que dins del camp de la botànica els observadors occidentals no trobin cap diferència elemental entre dues plantes; tanmateix, si es pren com a referència la llengua, es comprovarà que les plantes reben noms diferents i que, per tant, ha d’existir alguna diferència en la seva espècie o en la seva funció ecològica

D’altra banda, l’aplicació pràctica d’aquests coneixements és de gran importància en el camp de la farmàcia. Si una determinada planta és usada per guarir una determinada dolència en una determinada tribu, podem investigar els components d’aquesta planta buscant els principis que confereixen la capacitat curativa, per, eventualment, poder desenvolupar medicaments. És més, malgrat que molta gent ho desconegui, un percentatge molt important dels medicaments que consumin avui en dia, és derivat dels coneixements ancestrals de les tribus, i deriven de productes naturals. Això sí, i és important no oblidar-ho, en els casos d’aplicació de coneixements cal tenir ben present la dimensió ètica de l’assumpte, i cal respectar escrupolosament els drets de les comunitats indígenes. No podem arrabassar-los els coneixements així com així, i crear patents del que altres han anat descobrint a través dels segles.

En aquest article s’exposa un exemple: el valuós coneixement dels “san”: l’ús del cactus Hoodia gordoni com a inhibidor de la gana, amb evidents aplicacions (també s’exposa la problemàtica arran de la creació d’una patent etc.)

En aquest altre observem una gran quantitat de plantes usades com a antidiabètics a Nigèria.

En aquest vídeo un jove ens ensenya els seus coneixements sobre les plantes i els seus usos en llengua koro.

Existeix tota una fascinant revista d’etnofarmacologia.

Amb tot plegat, crec que es palesa força bé la quantitat ingent de coneixements que estan en risc. Si dels coneixements sobre plantes d’una regió d’Etiòpia en podem escriure pàgines i pàgines, si només en un estat de Nigèria trobem 50 plantes antidiabètiques… podeu arribar a imaginar-vos l’abast que això suposa? Podeu arribar a copsar-ne el potencial? Podeu arribar a entendre la tragèdia científica que suposaria la pèrdua de la llengua, de la cultura i dels coneixements acumulats?

A mi personalment em fascina i m’apassiona, i resulta que és un dels pocs racons dels coneixement on els meus dos grans temes (la bioquímica i les llengües) es troben. I això pot semblar una bajanada però, creieu-me, per a mi és important. Per a una persona amb el “cervell dividit” entre dues passions, trobar-ne el punt de connexió suposa no només un èxtasi intel·lectual, sinó també una oportunitat i una esperança de poder treballar activament en ambdós camps. Dic tot això conscient que les probabilitats que el meu futur laboral es situï al camp de l’etnobotànica o de la bioprospecció són força minses. Però sóc un il·lús, què hi farem!

En un dels seus números, la revista Time titulava: tribus perdudes, coneixements perduts. I això és el que he intentat explicar en aquest post, com la íntima relació entre llengua i entorn fa que la pèrdua d’una llengua suposi també la pèrdua d’una sèrie de coneixements sobre aquest entorn acumulats al llarg de generacions, molts d’ells pràcticament irrecuperables.

Hem de salvar les llengües. Perquè ens obren nous camins, i són font de coneixements. Perquè amb cada llengua que perdem, perdem la possibilitat de conèixer més. Perquè amb cada llengua perduda, la humanitat és més ignorant. I perquè potser, en alguna de les paraules d’una llengua remota, s’hi amaga la clau per algun dels nostres grans problemes.

*Aquest fragment està inspirat en gran part en un capítol de “Contra l’imperialisme lingüístic”… crec que d’aquí poc rebré una denúncia per copyright o una cosa similar XD

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s