Sobre els camps de treball internacionals

Allò que és promès, sigui atès. Us vaig dir que parlaria dels camps de treball, i avui ho faré.

“Camp de treball” és, per començar, un nom força mal trobat, ja que evoca a  molta gent els camps de concentració o els camps de treball forçat propis d’èpoques fosques de la història recent. Evidentment no, no hi té res a veure. Per fer una definició bàsica de què és un camp de treball faré servir la que apareix a la plana web de Cocat (entitat que juntament amb Servei Civil Internacional coordina els camps de treballs internacionals a Catalunya):

Un camp de treball internacional és una experiència de voluntariat i formativa, i un viatge no només per la geografia del planeta, sinó també un viatge per les diferents cultures, un viatge de coneixement personal. Una experiència de voluntariat, on tu et responsabilitzes de realitzar una feina de suport en l’àmbit social, mediambiental, cultural, educatiu,…a canvi d’una gran experiència. Tot això, en convivència amb altres joves de moltes cultures diferents, i on podreu practicar un idioma estranger.

De motius per fer camps de treball n’hi ha molts i diversos: col·laborar amb una causa, conèixer gent d’altres llocs del món, conèixer un nou país, viatjar de manera barata, millorar l’anglès, tenir noves experiències etc. però sigui quin sigui el motiu o la disposició amb què la gent decideix participar a un camp de treball, es torna amb quelcom més del que s’esperava. Per molt que el capteniment principal d’algú sigui millorar l’anglès, és inevitable que torni també amb un grapat de coses que mai no s’hagués esperat trobar. El que un camp de treball t’aporta és el que he citat abans (millorar l’anglès, conèixer un país etc.) però també alguna cosa intangible i inexplicable que és la suma de tot plegat (suposo que per allò que “el tot és més que la suma de les parts”).

Jo vaig decidir anar a un camp de treball per recomanació de diverses persones que ja n’havien fet algun, i perquè em semblava que encaixava molt bé amb la meva manera de ser i de fer. El camp de treball se’m va presentar com una solució perfecta. Volia viatjar de debò, conèixer una mica  més el món i els seus habitants, però no tenia prou diners. Volia estar amb més gent, però la majoria dels meus amics tenien l’estiu ja força ocupat. Volia col·laborar amb algun projecte, fer alguna cosa de profit, però a l’estiu a Barcelona aquests temes estan més aviat inactius. Així que amb una despesa més que assequible vaig poder fer alguna cosa de profit amb més gent, coneixent un país desconegut per mí, vivint experiències inoblidables, i enduent-me molt més. El més destacable que m’enduc és, sense cap mena de dubte, amics. No, no vull dir coneguts, no vull dir contactes internacionals (encara que també me n’endugui). Vull dir amics. Amics de debò. Perquè aquesta és la màgia d’un camp de treball: aconseguir en 15 dies canviar la gent, crear vincles profunds, ensenyar molt més del que mai es podrà aprendre a les classes.

Un bon dia de juliol vaig sortir de Barcelona direcció aeroport de Girona. I d’alguna manera aquell que se’n va anar ja mai més no va tornar. En unes poques hores estava perdut sota la pluja a Bratislava, sol, lliure, descobridor. I un dia després passejant-me per Viena com si res, o en un tren tronat travessant un país sencer i “parlant” durant dues hores amb una parella d’avis eslovacs que no sabien anglès. O travessant en tractor un camp de girasols. O en una festa major eslovaca. O nedant en un llac de somni. O en una muntanya boirosa a la frontera amb Ucraïna. O fent un forat d’un metre amb un coreà. O mirant les estrelles al voltant d’un foc esplèndid. O fent-me amic d’un entranyable nen gitano. O fent pa amb tomàquet amb un serbi. O sobrevolant un parc natural amb una avioneta blava. Instants en què t’adones de com d’extraordinari és el que estàs vivint, en què t’adones que el món on fins ara vivies és sols una part del món, una petita part, i que hi ha tant per viure! Hi ha tant per descobrir! Hi ha tantes coses que fins ara havien romàs amagades als meus ulls! El meu cap es va obrir, algunes idees van canviar (però no us amoïneu, segueixo igual de compromès amb la diversitat lingüística :P) i jo mateix en general vaig fer un canvi. El camp em va servir també per acabar de confirmar el que sempre he cregut, però mai no havia pogut certificar per mi mateix: que la diversitat és enriquidora i que els humans som essencialment el mateix, vinguem d’on vinguem. Que la diferència entre un coreà i una russa o entre un serbi i un català, és ben petita. I que d’imbècils n’hi ha a tot arreu. I afortunadament de persones extraordinàries també. Que la procedència és important en tant que part d’un mateix, però no vol dir res per sí mateixa.

A mida que he anat descobrint altres indrets del món, i sobretot persones de diferents procedències, he descobert que, sense perdre els meus orígens, m’he anat amarant d’altres cultures fins que han arribat a formar part de mi. I, encara que hi hagi tingut un contacte curt, crec que sóc una mica eslovac i una mica serbi. No perquè conegui molt a fons aquests països (a Sèrbia ni tan sols hi he estat) ni tampoc perquè pensi que els eslovacs o els serbis siguin genials (no crec en aplicar adjectius generals a col·lectius sencers perquè sovint els col·lectius són tan diversos que és una bestiesa intentar-los agrupar sota etiquetes). Me’n sento pel que suposen per mi. Eslovàquia i les meves vivències allà són part de la meva experiència vital, i això m’hi lliga fortament. El meu contacte amb els eslovacs va ser molt proper i enriquidor. A Sèrbia m’hi lliga un vincle d’amistat molt fort. I el fet de sentir-me tan proper a un serbi ha acabat suposant ser-ho una mica també jo.

Pot ser que sorprengui llegir que em sento una mica eslovac i una mica serbi… però us prometo que a mi m’ha sobtat encara més sentir-ho.


Sobre l’impacte del camp de treball que vaig fer, el projecte amb el qual col·laborava, he de dir que també va ser satisfactori. La feina consistia a mantenir un parc natural on nidificaven una sèrie d’ocells en perill, i contribuir a condicionar i donar a conèixer la zona. Després de realitzar feines de tot tipus (tallar arbres, arreglar camins, col·locar senyalitzacions, netejar camps etc) crec que la nostra tasca va ser útil, si bé poc visible. D’altra banda, crec que els voluntaris vam realitzar, sense adonar-nos-en, una tasca més important: fer que passés alguna cosa diferent en una zona on mai no passava res. El contacte amb la comunitat local va ser important i beneficiós per les dues bandes. Els voluntaris ens vam endur una gran experiència, i el descobriment d’una cultura. A canvi vam aportar un interès envers els eslovacs que va ser molt ben rebut pels habitants d’una zona on rarament els turistes posen els peus. Unes poques i maldestres paraules en eslovac eren suficients per arrencar un somriure i la nostra presència a la seva festa major va ser un gran esdeveniment a la petita població de Čierne Pole. Conèixer algú de Barcelona va revolucionar uns fans de Messi en un petit pub del poble de Senné, i la Rozalia i el Štefan van tenir un interessant trajecte de tren. Unes simpàtiques adolescents van estar molt contentes de conèixer gent d’altres llocs del món i van ballar amb nosaltres fins que el cos va dir prou.

Mark Twain va dir que “Travel is fatal to prejudice, bigotry, and narrow-mindedness” (Viatjar és fatal per la ignorància, la intolerància i l’estretor de mires). Hi estic d’acord. Viatjant cauen els prejudicis, viatjant t’adones de com d’estúpids són els estereotips, viatjar et fa reflexionar, viatjar et fa canviar. I em sembla que els camps de treball podrien ser una bona medicina per la intolerància.  Però malauradament aquesta maleïda intolerància segueix portant-nos guerres, odi, xenofòbia, conflicte. Ai, si la gent es mogués més… que diferent que seria tot!

Les conclusions que trec de tot plegat? Doncs que per entendre’s només cal la voluntat de fer-ho, que viure experiències extraordinàries és quelcom que està al nostre abast, i que allà fora hi ha moltes coses que t’estan esperant, guspires brillants a la foscor, somriures exòtics i llunyans, camins i dreceres terra enllà, vaixells que si prens potser et duen a allò que sempre has buscat. I que si et quedes quiet, perdut i arrossegat per la corrent, seràs un cec extraviat a la jungla de la vida. Només si camines podràs arribar al final, sabent que aquest viatge ha valgut la pena.

 Per últim i encara que no ho llegeixin vull donar les gràcies a tots els que m’han conduït a viure a aquesta experiència, i a tots els que han fet que aquesta fos tan extraordinària. Ďakujem! Amb menció especial pel Sava, un noi serbi que tal vegada (pobret!) està intentant traduir això amb el google translator (una gran eina, però encara per perfeccionar). Hvala, brate!

Per últim us poso un vídeo d’una cançó eslovaca que cantàvem sovint al camp i que retrata molt bé la sensació que vaig tenir en tornar, la sensació que tot ha canviat dins teu i que el que creies abans ja no serveix. Porta per títol “Lod’ do neznama”: Un vaixell cap a l’inconegut.

 

 

PS: Últimament sembla que en aquest coi de país no pots acomiadar-te sense donar una mala notícia: el tribunal constitucional va annul·lar cautelarment fa unes setmanes  la llei de l’aranès… com si l’occità no estigués en una posició prou feble com per què ara, a sobre, els representants d’una llengua amb 500 milions de parlants vinguin a dir-hi la seva! Lhèu veiram pas jamei la fin… la libertat, qu’ei lo camin!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s