Eslovàquia!

Hola de nou! Retorno al blog! I ho faig, ara que fa poc que he tornat d’Eslovàquia, parlant-vos de la situació lingüística d’aquest país i del meu passaport.

Resulta que abans d’anar-me’n a Eslovàquia em vaig voler renovar el passaport (Eslovàquia és UE, però per si de cas me’l vaig fer).  Atès el seu elevat preu me’l vaig mirar i remirar, intentant escatir on es trobava la meravella que justificava aquell preu. Resulta que no la vaig trobar, però sí que em vaig adonar de seguida d’un fet escandalós. El meu passaport, la meva carta de presentació al món, es troba en 22 llengües, però no en la meva. Al meu passaport s’hi pot llegir Apellidos, Születési hely o Uimhir aitheantais phearsanta, però ni un sol mot en la meva llengua, una de les coses que precisament em presenta al món.

I, dic jo, si és possible fer un passaport en 22 llengües, cosa que em sembla fantàstica i que fa visible la diversitat, tan difícil és incloure-li’n una més als passaports expedits a Catalunya? No resulta una mica absurd que el meu passaport estigui en irlandès però no en català?

No m’atreveixo ni a demanar que tots els passaports europeus estiguin en català, cosa lògica per ser una llengua tan europea com les altres que apareixen al passaport, ja que sé que mentre no sigui oficial la cosa està ben crua, però com a mínim en la llengua europea pròpia del lloc on s’ha expedit el document, llengua també del seu “propietari”?

Potser tots aquests problemes són causats per la incomprensió per part dels habitants de territoris més o menys monolingües que no entenen la diferència entre “llengua que parlo com si fos natiu” i “llengua nativa”, i que no comprenen per què amb una de les dues no n’hi ha prou. I no ho dic criticant-los, ni molt menys, ja que posant-me al seu lloc probablement jo no ho entendria. Em vaig trobar amb un petit cas d’incomprensió (evidentment sense mala fe) al camp de treball d’Eslovàquia on he estat aquest estiu i del qual us parlaré a continuació.

Els participants d’aquest camp de treball parlàvem 11 llengües diferents (12 participants i onze llengües, això sí que és diversitat lingüística) així que vam decidir elaborar un gran cartell-diccionari amb expressions com “Bon dia”, “Bona nit” o “Bon profit”. Per començar vam fer una llista amb les nostres llengües: anglès, francès, alemany, castellà, català, eslovac, rus, serbi, polonès i coreà. En haver-hi tantes llengües de seguida va quedar clar que no hi havia prou espai, així que se’m va demanar a mi si amablement podia retirar el català, per tal que totes les llengües hi capiguessin correctament. No m’ho van dir amb mala intenció, ni menyspreant la meva llengua, simplement  no acabaven d’entendre això del català. Jo no sóc, ni molt menys, una persona intolerant o radical, però amablement els vaig explicar que no, que per mi el català era com per la persona que m’ho va demanar l’eslovac i que per, tant, per mi treure el català seria com per ell treure l’eslovac. Ho va entendre de seguida, em va demanar perdó i tots vam atapeir una mica més les lletres per fer el fabulós cartell que, com podeu comprendre, a mi, apassionat de la linguodiversitat, em fascinava. Si ho heu comptat, notareu que faltava una llengua en aquest diccionari, l’onzena llengua. La llengua que falta és la llengua parlada per aproximadament un 10% de la població d’Eslovàquia, l’hongarès. Aquesta era la llengua d’un dels monitors del camp, però no me’n vaig assabentar fins al cap d’uns dies, ja que per ell no era un fet gens rellevant. Un cop em vaig endinsar una mica més en l’hongarès a Eslovàquia vaig veure que la situació lingüística eslovaca no era tan simple com jo pensava.

A part de l’eslovac, a Eslovàquia es parla l’hongarès (parlat al sud), el romaní (emprat per la gran comunitat gitana del país), el rutè (considerat per alguns llengua i per altres dialecte de l’ucraïnès) i també en menor mesura altres llengües com el polonès, l’ucraïnès, el txec o l’alemany. Malgrat l’existència de totes aquestes llengües m’agradaria centrar-me en el cas que m’ha semblat més interessant, el de l’hongarès, i que és font d’un gran conflicte lingüístic.

Generalment en els casos de conflicte lingüístic no m’és (gaire) difícil posicionar-me: defenso sempre els drets de tothom, però em poso de la banda de les llengües en perill. En aquest cas, però, cap de les dues llengües no es troba en perill: l’eslovac és la llengua principal indiscutible d’Eslovàquia, i l’hongarès la del país veí. La història de la zona tampoc no hi ajuda: durant anys els eslovacs han vist la seva llengua minoritzada i fins i tot amenaçada, sobretot pels intents de magiarització de l’imperi austrohongarès, i alguns senten un cert recel envers els seus veïns hongaresos i llur llengua. A més a més, les fronteres actuals són fruit del Tractat del Trianon, i no coincideixen amb les “fronteres ètniques” . Podríem resumir-ho com: Imperialisme hongarès+Recel eslovac+ fronteres artificials= conflicte lingüístic.

Parlant amb alguns eslovacs del tema es queixaven que ells l’únic que volien era anar al sud d’Eslovàquia i que els entenguessin en eslovac, ja que sembla ser que als llocs on l’hongarès és llengua abassegadorament majoritària molts dels habitants no parlen eslovac (o fan veure que no el parlen). Em deien que havien estat trepitjats molts anys pels hongaresos i que si ara aquell territori era Eslovàquia, ells havien de saber parlar eslovac. Tot plegat em va recordar, per una banda al “eres español? habla español!” i per l’altra com el català ha estat tantes vegades trepitjat. Dins el meu cap apareixien opinions contraposades i ja no sabia què pensar.

Per altra banda, per què no tenien els habitants d’aquelles terres que l’atzar i la política havien volgut que ara pertanyessin a Eslovàquia, el dret d’usar la seva llengua en tots els àmbits?

En el meu cap pensava com de fàcil seria que els hongaresos d’Eslovàquia aprenguessin eslovac, i els habitants eslovacs en zones de parla hongaresa aprenguessin l’hongarès. Que es visqués un bilingüisme harmònic adaptat a la situació sociolingüística de la zona. Però les coses no són tan fàcils perquè resulta que ni tothom està disposat a empassar-se una mica l’orgull ni tothom està disposat a fer l’esforç d’aprendre una nova llengua (cal recordar que l’hongarès i l’eslovac són llengües radicalment diferents). I canviar les fronteres? Impossible, ja que hi ha moltes zones mixtes eslovac/hongarès (en groc al mapa) i els eslovacs no permetrien mai de la vida que els que els van trepitjar i intentar anihilar els “robessin” una part del seu territori.

Així que es viu un conflicte, que darrerament s’ha intensificat arran d’una reforma en la llei de llengües d’Eslovàquia el 2009 que afirmava l’eslovac com a llengua preferent i treia drets als parlants d’hongarès. La resposta des d’Hongria no es va fer esperar i ja tenim l’embolic format i entrem en aquest cercle odiós d’ells ens van fer, ara ens hi tornem, nosaltres responem, lleis per aquí, declaracions per allà, odi i conflicte.

Per últim donaré el meu punt de vista, de ben segur poc valuós i esbiaixat pel fet d’haver conegut l’opinió de només una de les parts, pels meus insuficients coneixements de la història i sociolingüística de la regió, i perquè ni jo mateix ho tinc clar del tot.

Segons el meu punt de vista els hongaresos a Eslovàquia han de poder usar l’hongarès en tots els àmbits i han de poder emprar la seva llengua per comunicar-se amb l’administració, a l’educació etc. però potser també han d’intentar entendre que, malgrat ells no en tinguin cap culpa, Hongria va intentar eliminar l’eslovac, i encara cal un temps més per tancar la ferida. Malgrat els problemes, sempre apareixen casos que demostren que els conflictes ho són per voluntat de les parts en conflicte i que, quan es vol, es poden trobar solucions. Exemples? la cadena de televisió de la regió on vaig estar, Televízia Zemplín, que emetia reportatges en hongarès amb subtítols en eslovac i viceversa, i els monitors del camp de treball, un de parla eslovaca i l’altre de parla hongaresa, que eren millors amics.

És ben trist adonar-se com a gairebé tots els indrets del planeta hi trobem disputes estèrils, ells han fet, els altres han dit, nosaltres som bons, els altres no ho són. Serbis i croats, eslovacs i hongaresos, cristians i musulmans, bascos i espanyols… ningú no se’n salva, i així passem els anys entre guerres i recels, odis i incomprensió. Potser caldria aturar-se, respirar ben fondo, i aplicar el sentit comú per començar de nou. Empassar-se l’orgull si cal i estar disposats a canviar les fronteres. No perdre la diversitat d’identitats ni de llengües, però viure en un món on aquestes no siguin armes sinó font de riquesa, de pluralitat, de descobriment. Poder anar pel món coneixent-ne les seves mil cares sense que aquestes, pel camí, es proclamin el seu odi absurd.

Anant a un camp de treball se m’ha obert la ment i m’ha canviat el punt de vista en molts aspectes. Però em temo que necessitaré una altra entrada per explicar-vos les meravelles dels camps de treball internacionals. Fins llavors, doncs!

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s