Els temps estan canviant

Vivim uns temps apassionants. Ja ho vaig dir en una de les meves primeres entrades. I la indignació que era obvi que feia temps que existia al carrer té ara el ressò que es mereix. El moviment d’indignats és molt variat i té mil cares, però ha convertit les places en àgores on la discrepància és riquesa i no se sent una paraula més alta que l’altra entre els que debaten. Aquesta és l’essència de la democràcia: el debat serè, la contraposició d’opinions i la maduració dels pensaments de cadascú gràcies a l’enriquiment que aporten els altres. Partint de la base que tots som prou madurs i intel·ligents com per tenir idees pròpies, i que no ens cal cap partit que pensi per nosaltres.

Quan els partits agrupen sensibilitats afins per sumar forces i millorar les coses fan una aportació a la societat. Quan són organitzacions tancades, monolítiques i dogmàtiques simplifiquen i empobreixen una societat que no és ni simple ni pobra en idees. Però els partits s’han entregat al mercat i han passat a ser un producte més. Amb logotips i eslògans insulsos que estan pertot, que no diuen res, i que paguem entre tots.

Jo també em sento indignat. Per moltes coses (bancs, especulació, corrupció, poc respecte a les minories, injustícies etc.) però sobretot per una: no sentir-me representat. Ideològicament em considero més aviat d’esquerres, ecologista i catalanista. Una ideologia que, tot i no ser majoritària, comparteixo amb força gent. I en canvi no hi ha cap partit que sigui capaç de representar-me amb dignitat. Perquè malgrat existeix un partit insígnia amb aquestes característiques, és un partit com els altres: té totes les idees preestablertes i no està disposat a canviar-les ni un bri, on una estructura jeràrquica ofega les opinions discordants i on s’ha perdut l’essència mateixa del què es vol defensar. Les coses s’han de debatre sabent que mitjançant el debat serem persuadits pels altres en algun punt, i es podrà arribar a punts intermitjos beneficiosos per a tots. No n’hi ha prou amb llençar la nostra proclama, atacar visceralment el contrincant i no escoltar les altres opinions. Perquè llavors no és reflexió, és dogma i no és democràcia, és partitocràcia. Sóc una persona interessada en la política, amb principis, conviccions i opinions encara en formació (a l’espera de més maduresa i coneixement), compromesa amb la societat i disposada a lluitar per millorar-la. No és demanar gaire poder anar a les urnes i dipositar un vot amb satisfacció i no sabent que has triat el mal menor, que treballarà a mitges i sempre des del dogma partidista, i no es preocuparà de tu fins que al cap de quatre anys torni a necessitar-te. Potser si els debats com els que es produeixen a les places de diversos indrets es converteixen en la base de la democràcia, llavors aquesta serà una democràcia forta, realment representativa i motor de la societat.

Encara no he anat a Plaça Catalunya- hi ha coses que no veig clares- i és cert que ningú no sap on portarà tot això, però crec que encara que finalment no dugui enlloc haurà servit d’alguna cosa: per fer-nos reaccionar i reflexionar, per demostrar que els ciutadans no es desentenen de la política sinó que sovint és a l’inrevés. Podem no estar d’acord amb les idees dels acampats. Podem no estar d’acord amb els seus manifestos. Podem trobar a faltar alternatives, propostes. Però ningú no pot negar que la manera com s’estan fent les coses és no només irreprotxable, sinó també emocionant i d’extensió desitjable a d’altres àrees.

Sí, ja ho sé que tot plegat no té gaire relació amb les llengües i que darrerament estic convertint aquest blog en un blog de política. Però no puc evitar parlar de totes aquestes coses que passen, i que demostren que les coses poden canviar. Que si ens unim i ens ho proposem, les causes justes, poden triomfar.

Vivim uns temps apassionants. Molts estudiants, però, vivim també una “apassionant” temporada d’exàmens que ens impedeix de fer moltes altres coses. Entre elles, escriure a blogs. És per això que m’acomiado temporalment de vosaltres (vosaltres? més aviat de mi mateix XD) desitjant tornar ben aviat, ja lliure de l’atabalament que comporta la vida universitària.

And keep your eyes wide/The chance won’t come again/And don’t speak too soon/For the wheel’s still in spin/And there’s no tellin’ who that it’s namin’/For the loser now/Will be later to win.

Perquè els temps estan canviant.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els temps estan canviant

  1. m ha dit:

    algú et llegeix, eh?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s