Aldeans europeus

És sabut que reclamar el català (i ja no diguem altres llengües amb menys parlants) a la Unió Europea és una exhibició impúdica i ridícula d’aldeanisme, rusticisme i antimodernitat.  Me’n faig creus, de debò, que hi pugui haver gent tan tancada, tan ignorant, tan no-internacional, tan folclòrica, tan local. És que és senzillament indignant que ens facin perdre el temps així en comptes de preocupar-se del que de debò importa que són els ciutadans, punyeta! Quins corcons, quins pesats, quins inútils. Ja han aconseguit poder-se comunicar amb el parlament europeu en la seva llengua de segona, d’estar per casa. Però què més volen? Ei, que no ho dic jo eh, ho diu  gent que sí que és oberta, internacional i sobretot moderna, valors com és mundialment sabut respresentats  per la dreta més rància, l’esquerra més jacobina i el tan nostrat semenfotisme. Si és que cau pel seu propi pes que no pot pas ser això, ja ho diu Vidal-Quadras que no es pot mantenir una Europa amb 40 llengües oficials. On vas a parar! 23 sí que es pot, o 24 si entra Croàcia… bé, o 25 si entra Turquia i 26 si entra Islàndia, però en cap cas 40!

Eurobabel

Primer t’ignoren, després se’n riuen de tu, després t’ataquen. I finalment guanyes. Després de la ignorància i passivitat de l’Estat espanyol, va venir la mofa de Vidal-Quadras dient que deixessin de molestar-lo i que si volien que el català fos oficial li demanessin a Andorra que entrés a la UE, ja que qualsevol altra via era impossible. Ridiculització, empetitiment. No pots, no podràs. És impossible, és inútil. És inviable, és estúpid. El fet que hi hagi gent que li cogui la legítima reclamació de l’oficialitat del català fa, malauradament, preveure un atac. Però crec que hem de ser amatents, no parar de reclamar, però no caure al parany de respondre als atacs amb més atacs. Perquè si faig servir una frase de Gandhi he de ser conseqüent amb la seva filosofia. I crec que respondre als atacs amb atacs no encaixa precisament al marc de la no-violència (encara que en aquest cas la violència física no hi tingui res a veure).

Per què torno a parlar de les llengües a la Unió Europea? Doncs perquè afortunadament tenim representants polítics a Europa que fan feina a part de riure’s de la dels altres i promoure l’Europa simple i freda dels Estats. Badia, Romeva, Junqueras i Tremosa es van reunir l’altre dia per analitzar la situació del català a Europa i traçar un full de ruta. Raül Romeva, que personalment considero un dels pocs polítics com cal que hi ha, ho explica al seu blog. Ho fa de la següent manera:

I malgrat tot cal seguir reclamant, fins que s’aconsegueixi, que el català sigui una llengua NORMAL a la UE.

Reitero la meva frustració pel fet que una cosa tan simple, tan òbvia, tan fàcil d’aconseguir, tan raonable, tan necessària, tan barata, tan beneficiosa per l’europeïsme, tan bàsica si es vol ser coherent amb la idea que vivim en una Europa de drets i deures, costi tant d’aconseguir. 

Avui hem manifestat novament, al PE, la impotència que sentim alguns de nosaltres per aquest fet, però a la vegada hem reiterat també la nostra convicció que la darrera cosa que podem fer és defallir.

No sé quan, ni com, ni qui, ho acabarà aconseguint, només sé que s’acabarà aconseguint, per què és legítim, i per tant, faré tot allò que estigui al meu abast per contribuir a que algun dia puguem donar aquesta bona noticia. Avui, però, no ha estat possible.”


M’agrada sobretot l’esperit del que escriu. Amb calma, sense crispació, però amb fermesa. Remarcant que no aconseguiran fer-nos callar ni fer-nos creure que la nostra lluita no és legítima. Que davant la certesa que les nostres aspiracions són justes, s’acabarà fent justícia. Anem fent, a la nostra, sense defallir en la  conquesta de l’Europa autènticament plural.

A Horitzó Europa, entitat que també reclama la oficialitat a Europa, destaquen comentaris dels eurodiputats que em semblen força interessants en tant que europeu i europeista.

Badia (PSC):“No és un bon moment per pensar que podrem assolir cotes més bones per l’ús del català perquè aquest Parlament no tendeix a construir més Unió Europea sinó  a fomentar l’intergovernamentalisme”

Tremosa (CiU):“la Unió Europea és un club d’estats i qui no té un estat no hi compta”

Romeva (ICV): no és “un problema econòmic ni tècnic sinó una qüestió de voluntat política”

Junqueras (ERC):“Per què no ho resol l’estat espanyol? Perquè el cost polític de resoldre-ho li és més car que el cost polític de no resoldre-ho. Per tant, només tenim un mecanisme: incrementar el cost polític de la no resolució”

Eurodiputats

Aquests quatre polítics porten un temps lluitant per l’oficialitat del català. L’Estat ha passat olímpicament d’ells. Però aquest mateix estat els demana com a eurodiputats espanyols, que votin en contra de la patent única europea perquè només inclou anglès, francès i alemany, deixant de banda el castellà. Embolica que fa fort.

La UE s’allunya molt del que sota el meu punt de vista hauria de ser. La unió dels pobles que conformen aquest continent per col·laborar i assolir grans fites en termes de drets, igualtat, progrés, respecte. L’ajuda mútua partint de la base que tots som diferents però que ens mou el mateix, que ningú ha de deixar de ser qui és i que d’aquesta manera cadascú enriquirà un gran projecte. No un projecte polític i jurídic- encara que també s’articuli com a tal-no un gran projecte econòmic -encara que també ho sigui- sinó un gran projecte humà que permeti desdibuixar una mica les fronteres asfixiants i artificials traçades sovint per guerres i incomprensió. Tinc la sensació que només existeixen els estats, i que tota la resta és invisible el món. I precisament si s’aconsegueix que la unió europea sigui la unió dels europeus i no la unió dels estats, Europa estarà més fidelment representada i no estarà subjecte a la simplificació que imposa el fet de tenir només en compte els gegants estats unitaris i homogenis. Crec que l’Europa dels pobles és possible senzillament perquè crec que és justa. I reclamar el català no suposa aixecar noves fronteres sinó precisament suprimir-les perquè cadascú pugui parlar amb la seva veu, i els catalans per exemple puguem fer-ho independentment de les fronteres que ens separen en dos estats. Aldeanisme és una paraula despectiva molt utilitzada per Vidal-Quadras, Irene Lozano, Lodares i d’altres personatges, que expressa el despreci cap a la defensa de les coses “locals”, petites, merdosetes, evidentment passades de moda i incompatibles amb la modernitat, lligada a no saber veure més enllà dels propis nassos. No és incompatible defensar la unió en una Europa federal, “internacional”, “moderna”, però centrada en allò local, escoltant la veu de tots i considerant la diferència i la diversitat la riquesa més gran. Més gran que el progrés econòmic que també comporta aquesta unió. Treient el matís de no saber veure més enllà, l’estretor de mires que implica aquest terme i que jo veig més en aquells que l’utilitzen que en aquells que el reben, potser sóc aldeanista, ben mirat. I no considero que sigui dolent donar importància a allò més petit, perquè és el que aporta grandesa a allò més gran. Permetent la presència de la diversitat no compliquem les coses ni aixequem fronteres: lluitem contra la fredor i artificiositat dels Estats per construir un nou ordre europeu respectuós i igualitari. Aldeans europeus: unim-nos per aconseguir-ho!

Europa ha d’entendre i escoltar els seus fills. Tots ells.

Vanguardia

Per últim m’agradaria passar de puntetes per una gran notícia pel català: “la Vanguardia” per fi en aquesta llengua; llengua de molts dels lectors i de molts dels articulistes d’aquest diari que de manera anacrònica i incomprensible es mantenia monolingüe. El primer titular resa “10 anys després”. Però el primer exemplar traspua “130 anys després”. 130 anys després del naixement del diari més important i respectat de Catalunya, s’esmena el seu gran absurd: el de voler ser representatiu parlant només una de les llengües d’aquest petit gran país.

PS: D’acord, ja veig que avui m’ha sortit un text poc cohesionat, que canvia de tema de manera abrupta i que és una mica estrany. Suposo que entendreu que no sempre és fàcil dir tot el que un vol dir i a més de manera “estilosa”!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s