El preu de mantenir tantes llengües. El preu de no fer-ho.

El preu de mantenir tantes llengües                                                                                    A ningú no se li escapa que el manteniment de la diversitat lingüística és car. Lluitar contra determinades inèrcies socials i crear materials que s’adaptin i permetin la diversitat és costós. Com ho és, d’altra banda, qualsevol acció que tingui per objecte la preservació de béns culturals. És car restaurar quadres i mantenir museus,  acondicionar restes arqueològiques perquè puguin ser visitades o gestionar arxius que custodien fragments d’història. Ningú no dubta que haguem d’invertir un grapadet de milions en totes aquestes coses. Perquè tothom entén que són un patrimoni valuosíssim digne de conservar i que no ens podem permetre perdre. Però vet aquí que no tothom està d’acord a fer el mateix amb el que tal vegada és el patrimoni cultural més valuós que tenim: la diversitat lingüística.

El fet que una llengua no sigui una cosa física ni conceptualment fàcil d’entendre no treu que no sigui un bé cultural, i precisament aquest caràcter complex i dinàmic fa que s’hagin de dedicar més recursos a la seva protecció.

Sembla, però, que llengües i economia no són bons amics. Sovint l’economia no entén res més enllà dels beneficis o la utilitat directa de les coses. Escolta tu, aquests catalans si ja entenen el castellà que deixin de tocar-nos els nassos! Fa no pas gaire el director de la Cambra de Comerç alemanya a Espanya deia que “la insistència amb el català espanta inversions”. A més, animava a tenir una actitud més “desenfadada” pel que fa a la llengua pròpia. Com que aquestes coses és millor agafar-se-les amb humor, us recomano que mireu el vídeo del genial comentari que en va fer Empar Moliner a Els Matins de TV3. Quantes vegades les excuses per no augmentar la presència de la diversitat lingüística són purament econòmiques? Els traductors són molt cars,  disminuiran les inversions, el doblatge costarà molts diners a les majors, costa molt mantenir mitjans de comunicació etc.

M’hi nego. Em nego en rodó a ser entabanat d’aquesta manera. Perquè l’argument econòmic no deixa de ser una excusa. És el triomf de la fredor. És pensar que tot el que no és pràctic és inútil. I, com diu Jesús Tuson a “Una imatge no val més que mil paraules”:

En qüestió de llengües caldria que fóssim amablement tossuts, entre altres raons perquè paguem impostos; tan clar i rodó com això. I ens els han de tornar íntegres i sense cap reserva: sanitat, educació, obres públiques, protecció del medi i , entre moltes coses més, respecte absolut a la diversitat lingüística. I mitjans, tants com calguin, perquè hem fet prèviament el dipòsit dels cabals necessaris

Ja ho sé que costa diners mantenir llengües. Però és que empitjorar la situació de les llengües per estalviar-nos-en uns quants (no ens enganyem, tampoc tants)  és esperpèntic!

I trobo necessari subratllar la incoherència que suposa donar sense piular milers de milions d’euros als bancs, o rebaixar impostos als més rics, i en canvi posar el crit al cel per gastar quantitats irrisòries -si és que aquest adjectiu és vàlid en temps de crisi- per permetre l’ús de diferents llengües  (ex:  350.000 euros l’any per permetre la presència de diverses llengües al senat). Repartir diners a dojo entre els que ens han portat a la crisi- però no la pagaran- però ser gasius a l’hora de garantir drets i possibilitar la diversitat. Ja ho sé que me’n vaig del tema parlant dels bancs, i que la comparació no acaba de ser adequada, però és que aquest tema aconsegueix treure’m de polleguera.

També anant-me’n del tema m’agradaria parlar de les meves estimades forces armades. És dolent gastar-se diners en llengües però en armes cap problema. Com a pacifista se’m fa difícil concebre l’existència d’aquest tipus d’institucions encara que puc arribar a comprendre la necessitat  de tenir certs elements de protecció en cas d’atacs externs o catàstrofes. Crec, però que el Ministeri de Defensa s’assembla més a un Ministeri d’Ofensa; sobredimensionat, legitimador de la violència i moralment repugnant. Any 2011. Pressupost de més de 7.000.000.000 euros. 4,77% del pressupost. Però no fos cas que ens gastéssim uns pocs milions en traductors per poder parlar català al parlament europeu. Coincideixo completament amb Pere Comellas quan a Contra l’Imperialisme lingüístic diu:

Si tot el que s’aconsegueix estalviar reduint la presència de diversitat lingüística a  Europa – o a Espanya- s’ha de destinar a contribuir a un exèrcit europeu, per exemple, val més que les llengües no parin de créixer. És molt més útil socialment – i molt menys perillós per tothom- tenir un exèrcit de traductors que un de soldats.

Parlant d’Europa he sentit alguna vegada algun eurodiputat queixar-se de l’oficialitat de llengües amb pocs parlants com el maltès o l’irlandès a l’UE, argumentant que costava molts diners en relació al poc ús que se li donava, i la poca utilitat que tenia. Jo crec que precisament a Europa, atesa la poca diversitat lingüística, tenim la oportunitat de poder atendre aquesta diversitat. Tenim els vents a favor: som un territori econòmicament ric – encara que lingüísticament no tant- tenim un nombre de llengües “assequible”, és factible tenir varietats estàndards de totes les llengües… O sigui, entendria que algú argumentés que a Papua Nova Guinea, amb més de 800 llengües, és impossible traduir tots els textos oficials, tenir traductors per a totes les llengües etc. però a Europa? A Europa aquest argument és invàlid. Perquè tenim els recursos suficients i les llengües s’ho valen. Més que les guerres, els banquers i la corrupció. Indignem-nos quan ens diuen que no val la pena gastar-se diners en complir drets lingüístics! Perquè totes les llengües són en la mateixa mesura patrimoni cultural europeu. El català i el basc són tan valuosos com el castellà; l’occità i el bretó tant com el francès; el frisó tant com l’holandès; el sòrab tant com l’alemany; el gal·lès i el maltès tant com l’anglès; i el caixubi tant com el polonès. I, ja que tenim la possibilitat de fer-ho, les hauríem de tractar en igualtat absoluta. Perquè només amb el prestigi que confereix l’oficialitat aconseguiran tirar endavant, i perquè només així tots els europeus seran ciutadans amb els mateixos drets. I aconseguirà visualitzar-se que tots som Europa. Tots som l’Europa dels pobles anhelada, trepitjada per l’Europa dels estats on no hi som tots.

No puc evitar que això em recordi  les diverses corrents de l’utilitarisme. N’hi ha principalment dues,  que podrien resumir-se, simplificant molt, de la següent manera:

Utilitarisme dels actes: Valora la utilitat  dels actes en sí mateixos. La utilitat directa que el català sigui oficial a la UE és poca, doncs tots els catalanoparlants entenen el castellà, el francès o l’italià.

Utilitarisme de les regles: Valora la utilitat dels actes referits a un conjunt de normes o valors socials. Que el català sigui oficial és bo, perquè permet visualitzar que totes les llengües europees són iguals: són igual de valuoses i els seus parlants tenen els mateixos drets.

Bé, crec que no cal aclarir  quin és l’utilitarisme que impera a Europa i quin és el que a mí m’agradaria que imperés.

El preu de no fer-ho                                                                                                                     Després d’extendre’m amb el cost de mantenir llengües seré molt breu en parlar del preu de no mantenir les llengües. Més que res, perquè del preu -cultural, humà- de la pèrdua de llengües és del que parlo a la majoria d’entrades i un dels objectius d’aquest blog.

Primer de tot donaré una idea molt prepotent del tema: quan la humanitat s’adoni de la importància de les llengües ja serà tard i caldrà fer més esforços, així que com abans ens hi posem, més efectiu i més barat serà tot plegat (dic prepotent perquè és com dir que la humanitat algun dia s’il·luminarà davant la meva irrefutable veritat, que sona fatal).

Segonament, com assenyalen Comellas i Junyent, la pèrdua de llengües té un alt preu social -i conseqüentment, d’alguna manera també econòmic- que no poden obviar aquells que pretenen fer-nos callar parlant de diners. La pèrdua de llengües comporta conseqüències socials: marginació, desestructuració, pèrdua d’autoestima. No és tan fàcil de comptabilitzar com el que costa el sou d’un traductor, però això no vol dir que es puguin fer trampes amagant que existeix!

Per últim, el preu a pagar és el més alt dels preus. Un preu que no entén d’euros, de dòlars ni de pesos. És el preu de perdre’ns a nosaltres mateixos per sempre. Acabar amb l’essència de l’ésser humà per no recuperar-la mai més. És deixar caure en un forat negre el més meravellós dels miracles que l’univers ha vist i veurà: la humanitat amb cor, ànima i veu.

ANNEX: Dades de despesa en promoció de la llengua a Catalunya                    Per donar dades concretes i poder-nos fer una idea de l’esforç econòmic que suposa la promoció de les llengües intentaré donar dades que puguin ser  fàcilment analitzades. Vagi per endavant l’assumpció que tot el que diré és poc exacte atesos els meus nuls coneixements en el camp de l’economia.

A Catalunya segons el web de la Generalitat, l’any 2009 es van destinar uns 158 milions d’euros directament al foment de l’ús del català  (les despeses desglossades es poden trobar aquí). Evidentment s’hi han de sumar altres partides que hi afecten indirectament repartides en diversos departaments que de ben segur fan ascendir aquesta xifra.

Rebuscant per internet intentant trobar dades més elaborades d’algú que realment entengués de pressupostos, subvencions i tota la pesca, he topat amb un informe d’uns suposats experts que segur que hi entenen més que jo. El problema és que el biaix en la informació és tan gran que el resultat final és totalment absurd. A més, el fet que sigui impossible trobar per internet l’informe sencer, i la falta de transparència i explicacions, juntament amb el títol (Las políticas lingüísticas y la quiebra de Cataluña) fan que sigui encara més absurd. Segons aquest informe elaborat per UPyD, la Generalitat es va gastar l’any 2009 2.400 milions d’euros en política lingüística! Aquesta xifra equival aproximadament al doble del pressupost del departament d’interior per al mateix any, o a la meitat del departament d’educació. I ni més ni menys que al 8% del pressupost de la Generalitat (les dades generals del pressupost de 2009 les pots veure aquí). Està clar que aquí hi passa alguna cosa perquè entre 158 i 2400 milions n’hi van un bon grapat! Mirant una mica les dades que dóna l’informe (podeu veure’n informació aquí) he vist que, vés per on, d’aquests més de 2400 milions, 334 corresponen al Consell Català de Mitjans Audiovisuals. És evident que el CCMA contribueix a la normalització del català, i que aquest és un dels seus objectius, però és que l’informe compta tot el seu pressupost com a política lingüística. I fa el mateix amb el CAC, l’Institut Català de les Indústries Culturals i molts altres ítems. No veig cap motiu per fer això excepte el de voler inflar com sigui les xifres i arribar a conclusions tan demagògiques com que la política lingüística és la culpable de la nefasta situació de les arques de la Generalitat. Per si no fos prou, en lloc de dir que tots aquests diners es dediquen a promoure el català, es diu que es dediquen a eliminar el castellà. Com diria la meva àvia: mare de Déu senyor del Roser ens empari! I jo aquí, mentrestant volent donar dades precises i acabar donant-ho per impossible

Apunt final: Ja sé que el d’avui és un post massa llarg, poc rigorós i amb un to de vegades desagradable. Ho sento. Espero que entengueu que hi ha actituds i accions que em superen i m’impedeixen parlar amb normalitat de certs temes.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El preu de mantenir tantes llengües. El preu de no fer-ho.

  1. Lídia ha dit:

    Pepe!! Infinítes gràcies pel teu comentari 🙂 M’ha fet molta il.lusió, però no només per això, sinó per anar passant pel bloc i llegir-me, s’agraeix molt! L’última vegada que vas comentar-me ja vaig passar per el teu i li vaig fer una bona ullada, t’he de dir que quan comences a llegir… no pots parar! Tens la capacitat d’atrapar al lector amb les teves paraules! Avui, novament, m’ha passat el mateix! Et felicito!!!! Pots estar segura que seguiré passant i llegint-te i d’aquí poc, quan torni -perquè a mi l’aventura ja se m’acaba- et truco i ens veiem, que ens hem de posar al dia!! Un petonàs inmensíssim guapo!!
    Cuida’t!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s