Prioritats

Blanc i negre. Vet aquí dos mots que existeixen però no haurien d’existir. Com d’amarga es fa la vida si  la simplifiquem massa. A quina mena de desgràcies es veu abocat un món en què el maniqueisme s’apodera lentament dels matisos que ens permeten captar-lo d’una manera més humana. A quina mena de tragèdia desemboca la contínua lluita pel titular i el reduccionisme més radical.

Cap a on volen portar-nos els qui, sense contextualitzar, ens diuen que una cosa és 100% justa o 100% injusta, bona o dolenta, lícita o il·lícita. Potser aquells que, fent una cruel centrifugació d’ambdós colors, fent de la rotació de la terra el tambor d’una diabòlica rentadora homogeneïtzadora, volen portar-nos cap al gris més desesperançador.

És per això que avui volia parlar-vos de  PRIORITATS, és a dir, davant la certesa que res no és ni blanc ni negre, saber discriminar el que és més important, aprendre a prendre les difícils decisions de què passa davant de què. M’hi ajudaran algunes de les reflexions que vaig poder escoltar dimecres passat a una conferència de Carme Junyent al’Euskal Etxea de Barcelona (“llengües minoritàries en contextos de diversitat”) i que van ajudar-me a madurar i portar una mica més enllà els meus pensaments sobre el tema. Parlant de l’Euskal Etxea i atès que pot ser que trigui una mica a tornar a escriure, m’agradaria comentar que el dia 9 d’abril es celebra la korrika (equivalent basc al correllengua) a la ciutat de Barcelona, en favor de l’euskera. Anar-hi i col·laborar-hi és un gest petit però poderós per mantenir la linguodiversitat.

Tornant a les prioritats, pel que fa a la defensa de la linguodiversitat, a mi se m’acudeixen tres situacions en què s’han de prendre decisions difícils prioritzant algunes coses sobre algunes altres:

Concurrència de drets: Encara que quan us parlava de la preservació de llengües com a dret donava per fet que el dret a la preservació de la llengua pròpia passa per sobre dels drets individuals dels parlants, i ho deia amb una vehemència i seguretat impròpies de mi, sense donar gaire explicació, és indubtable que el xoc entre  drets és una cosa molt complexa i seriosa. I és clar que la meva vehemència no era  deguda només a la passió, ni a una obcecació personal, un dogma preestablert, sinó a un procés de pensament racional.

Els nostres drets són sagrats, així com els nostres deures, que fan que tothom pugui veure els seus drets complerts. Quan veiem que toquen els nostres drets ¡ai las! que sentim que ens roben la llibertat que no només volem sinó que a més necessitem! Per això restringir els drets d’uns per permetre els d’uns altres no es pot fer de qualsevol manera.

Primer de tot cal tenir molt clars els drets lingüístics fonamentals:

INDIVIDUALS

1.      el dret a ésser reconegut com a membre d’una comunitat lingüística;

2.      el dret a l’ús de la llengua en privat i en públic;

3.      el dret a l’ús del propi nom;

4.      el dret de relacionar-se i d’associar-se amb altres membres de la comunitat lingüística d’origen;

5.      el dret de mantenir i desenvolupar la pròpia cultura;

Aquí com es veu, no hi ha xoc entre drets de diferents persones ja que, malgrat no sempre es compleixin aquests drets, no es contradiuen els d’uns parlants amb els dels altres

COL·LECTIUS

1.      el dret a l’ensenyament de la pròpia llengua i cultura;

2.      el dret a disposar de serveis culturals;

3.      el dret a una presència equitativa de la llengua i la cultura del grup en els mitjans de comunicació;

4.      el dret a ser atesos en la seva llengua en els organismes oficials i les relacions socioeconòmiques.

Aquests drets col·lectius per si mateixos tampoc no provoquen xoc de drets entre dues comunitats, si tenim  present el context que agafen de referència, que no és altre que els territoris on les llengües són pròpies (tinc dret a ser atès en basc a Euskadi, però no en gaèlic a Sichuan o en alemany a Cochabamba).

Fins aquí tot fantàstic, cap xoc, tothom pot veure els seus drets complerts. Analitzem doncs, quan poden entrar en conflicte els drets d’uns i altres. Continuaré valent-me d’articles de la declaració universal de drets lingüístics, però aquesta vegada centrant-me en el cas de la comunitat castellanoparlant a Catalunya, ja que parlar en global i universal costa molt més i és més difícil visualitzar el xoc de drets.

La comunitat castellanoparlant és majoria, la seva llengua és oficial al territori, l’ús d’aquesta llengua està molt extès al territori. Per què doncs, els castellanoparlants no tenen el dret a l’escolarització en castellà? Per què, com a mínim, han de rotular en català? Per què hi ha un xoc de drets amb la comunitat catalanoparlant? En la meva opinió pel concepte de llengua pròpia. El castellà, tot i estar molt extès i haver guanyat terreny durant anys al català, no és la llengua pròpia d’aquest territori i per tant no pot tenir els mateixos drets. Amb una bateria de drets de la declaració tot queda més clar:

8.2. 2. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.

Si es cedeix terreny al castellà i s’equipara al català, no serà possible mantenir la llengua. Carme Junyent va explicar l’altre dia a la conferència que una situació de bilingüisme pot acabar bé en normalització bé en substitució, per bé que encara no es coneix cap exemple en què hagi acabat de la primera manera. Si cedim encara més terreny no farem més que avançar la substitució. És a dir, el castellà no està amenaçat i el català sí, i és per això que els drets dels catalanoparlants passen de vegades per damunt dels dels castellanoparlants. Es prioritza mantenir la llengua i per tant la diversitat lingüística.

23.3. L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques arreu del món.

29.1. Tota persona té dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del territori on resideix.

El castellà no és llengua pròpia de Catalunya i per tant no existeix el dret a rebre l’ensenyament en castellà. Donar preferència al català és contribuir a la preservació de la linguodiversitat. No ens ho inventem nosaltres en un afany dictatorial d’imposició. Ho diu una declaració universal avalada per la UNESCO.

50.1 Tota comunitat lingüística té dret a una presència predominant de la seva llengua en la publicitat, la retolació, la senyalització exterior i en el conjunt de la imatge del país.

Tornem sobre el mateix. Tenim dues comunitats lingüístiques en un mateix territori o país i les dues tindrien dret a tenir presència predominant. Però si una predomina sobre l’altra aquesta altra haurà perdut el seu dret. Prioritzarem de nou el català en el sentit que és la llengua pròpia i afavoreix la linguodiversitat.

És a dir, trobem alguns xocs de drets entre individus o comunitats lingüístiques, i s’han de prioritzar els uns sobre els altres, emprant com a criteri tant la llengua pròpia del territori com la contribució a la linguodiversitat global. Ara mateix sobre la taula tinc un llibre anomenat “l’acció europea per a la protecció dels drets linguístics”. Potser quan me l’hagi llegit podré fer un anàlisi més tècnic i rigorós (principi de territorialitat, principi de personalitat etc.)

Demanin tanda: Les dades sobre el nombre de llengües al món són variables, perquè ens costa dir què és una llengua i què no, establir fronteres entre elles,  i a més van desapareixent a poc a poc. Així que agafaré un nombre que es sol fer servir com a referència i que tots hem sentit moltes vegades. Suposem que al món es parlen unes 6.000 llengües. Es poden mantenir tantes llengües? Bé, si els mecanismes de l’imperialisme lingüístic o la globalització no arriben a bon port és evident que sí. Ara bé, veient els fenòmens de substitució  que s’estan produint arreu i que semblen imparables, s’evidencia que la dinàmica actual està reduint molt ràpidament el nombre de llengües i que s’han de fer esforços per preservar-les. Preservar una llengua en procés de substitució és molt complicat i comporta esforços titànics. Sumant-hi que l’activisme per aquesta causa és més aviat poc, se’ns presenta una realitat horrible però que hem d’acceptar: no les podem salvar totes. Perquè si prioritzem salvar el màxim nombre de llengües, repartirem massa els esforços i acabarem no salvant-ne cap.

Segons Carme Junyent, el 10% de les llengües només tenen últims parlants, el 40% no es transmeten intergeneracionalment i el 40% mostren símptomes de perill. Lluitar per preservar els dos primers grups citats (que sumen l’esgarrifant xifra de 50%) és gairebé lluitar contra els elements, ja tenen el seu dissortat futur escrit. Seria molt bonic intentar fer l’impossible. Si no tinguéssim més feina prou que ho intentaríem! Però no tenim temps! Tenim molta pressa! I hem de prioritzar les llengües que encara podem salvar, intentar evitar el tall en la transmissió a les properes generacions, observant com aquest 50% va desapareixent sense que nosaltres hi puguem fer res. Personalment, trobo que assistir a la pèrdua de llengües com a espectadors impotents és una tortura molt dolorosa però inevitable.

És a dir, crec que hem de prioritzar unes llengües sobre les altres, deixar-ne  de banda algunes  per assegurar-nos de salvar-ne d’altres. Sona molt malament. Sona desesperançador. Sona fred. Sona cruel. És inevitable.

Estic parlant a nivell global.  De les iniciatives internacionals per salvar llengües concretes. Si algunes d’aquestes llengües que s’han d'”abandonar” (entre cometes perquè no és que les abandonem a la seva sort sinó que no ens en preocupem tant) tenen parlants amb iniciativa que intenten un últim esforç a la desesperada és evident que se’ls ha d’ajudar i donar tot el suport possible. Que existeixin iniciatives locals per salvar aquestes llengües que considerem gairebé perdudes  serà meravellós, sens dubte un fet a promoure. Només dic que si la lluita global contra la pèrdua de linguodiversitat, que ja té la cosa prou complicada, es centra en allò que entra dins les seves possibilitats reals, hi haurà possibilitat d’èxit.

Tant a fer!: En aquest blog m’ocupo de la conservació de llengües i l’activisme associat a aquesta causa. Però és evident que no és l’únic problema de la humanitat. Hi ha guerres, fam, injustícies, maltractaments, desigualtat, escalfament global, manca de recursos naturals, corrupció etc. I tots són temes a solucionar o millorar. I tots són importants. Però l’esforç i iniciativa de la gent, així com els recursos econòmics de què disposem no són infinits. Per tant s’ha de repartir esforç, humà i econòmic, entre tot el que cal millorar. Aquí és quan més clarament es veu la necessitat de ser eficients per aprofitar al màxim els recursos, i de prioritzar, per poder actuar en aquelles àrees en què és més urgent o necessari fer-ho. Abandonar allò superflu. Cada euro que es dedica a salvar llengües és un euro que no es dedica a paliar la fam al món (no sé per què però hi ha molta gent que li és més fàcil veure això que no pensar que cada euro dedicat a comprar una revista o perdut deixant-nos un llum encès, també és un euro que deixa de dedicar-se a altres coses).

Però pel simple fet que la fam sigui una cosa terrible que tots podem entendre molt bé, no vol dir que dedicar recursos a altres causes sigui un despropòsit. Per tant ni cas a aquells que diuen que es podrien dedicar els recursos a coses més útils, ja que l’únic que persegueixen és impedir l’avenç en aquesta matèria.

A mi tot plegat em recorda alguns  polítics que tenen en la llengua un tema recurrent però no paren de dir coses tipus “a la gent ara mateix el que li interessa és l’atur, tenir una bona feina, arribar a final de mes, la gent es lleva molt d’hora per guanyar-se la vida i no li preocupen els temes lingüístics, perquè no són problemes reals”. Com si el fet de tenir un problema molt gran impedís veure que en tenim d’altres (em pregunto què volen dir amb que no són reals, i què és això que ells anomenen sovint “la Catalunya real” perquè jo de moment sóc de carn i ossos…). Una cosa és prioritzar i centrar gran part dels esforços a aquells problemes que més tràngols provoquen i que més urgents són; l’altra és caure al parany de blanc o negre, i no veure que no cal ser extremistes i abandonar allò que és (o sembla, o alguna gent troba) més inútil i menys urgent (per què de fet, la causa que ens ocupa és útil i urgent).

O sigui, que no ens hem de sentir culpables perquè hi hagi causes més importants (o que ho semblin), no hem de deixar de posar esforços en les llengües, perquè aquest exercici de preguntar-nos contínuament què podríem haver fet resulta dolorós i contraproduent, i no és més que una trampa i un argument molt dèbil dels que volen veure les nostres aspiracions frustrades.

Sé que sembla que m’estigui contradient, perquè abans he parlat de  centrar-nos en unes llengües deixant de banda les altres, i ara estic dient que pel fet que hi hagi coses més importants no s’han d’oblidar les que ho semblen menys.  Però per mi no és el mateix; en el primer cas és un acte desesperat per aconseguir èxit en un camp; en el segon estem parlant de camps molt diferents tots ells necessaris per a coses molt diverses, complementàries i segons la meva utòpica il·lusió possibles de resoldre. No és el mateix dir que “deixem morir” 3.000 llengües per salvar les altres 3.000 mantenint almenys una petita part de  la diversitat lingüística que dir que deixem morir les llengües per acabar amb la fam, o oblidar-nos del canvi climàtic per aturar els genocidis. Cada llengua és única i insubstituïble, però la situació ens obliga.

Suprimim el blanc i el negre, fem-nos els reis dels matisos, aprenguem a prioritzar tenint en compte tots els factors possibles. Només així podrem entendre el món més justament… i obtenir resultats satisfactoris.

Vull acabar amb una frase que vaig veure a l’Euskal Etxea, on vaig tornar el dissabte per anar a un trikipoteo, i que la meva amiga Haizea em va traduir.

Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako…

…dakitenek hitzegitan ez dutelako baizik

Una llengua no es perd per què els que no la parlen no l’aprenen… sinó perquè aquells que la parlen no la fan servir. Jo la modificaria puntualitzant: una llengua no es perd només per què els que no la parlen no l’aprenen… sinó també perquè aquells que la parlen no la fan servir.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s