Per què conservar les llengües III: Perquè la diversitat ens enriqueix

Com ja us vaig dir no acostumo a complir els meus propòsits… i aquest any no ha estat una excepció. Sóc ben conscient que al mes de març no vaig donar cap motiu per conservar llengües. Em sap greu, de debò, perquè fer promeses als altres i no complir-les és lleig, oi? Però aquest març ha estat atrafegat i intens. Vaig passar la setmana santa a Sèrbia (no us amoïneu, us en parlaré en un post) i en tornar, les obligacions universitàries, no ens enganyem, ajudades per la meva mandra crònica, van anar ajornant el post que avui escric. Ei, però no us preocupeu, que algun altre mes us ho compensaré! (perquè, és clar, hi ha molta gent al món molt preocupada i molt pendent del que faig i desfaig en aquest blog XD)

Avui vinc fort, amb un dels arguments més significatius per mi. I és que cadascú té les seves raons i els seus perquès. Però dins de cada “activista” hi ha un motiu que el fa aixecar, un motiu que impulsa la resta, un motiu que dóna alè i que engega la maquinària de la lluita. Un motiu que és el motor dels engranatges del canvi.  Per a alguns serà la conservació de coneixements, per als més romàntics la pèrdua de les visions del món, per als més justiciers, els drets dels parlants i per a mi, a banda de tots aquests arguments que també m’impulsen, la preservació de la diversitat com la  font més gran de riquesa.

La diversitat suposa l’existència de moltes possibilitats o més ben dit la realització d’alguns dels infinits camins que aquest capriciós univers ens brinda. Des que l’ésser humà ho és, i fins i tot potser des d’abans, ha tingut l’obsessió d’explorar aquests camins, d’endinsar-se en l’inconegut i de crear, de creuar fronteres i traçar dreceres cap al progrés. Això l’ha portat a assolir fites tan gegants com la invenció de les llengües. No us sorprèn, no us meravella, no us fascina que puguem establir connexions tan profundes creant sons amb la nostra gola? Que amb una frase puguem transmetre tanta informació tan abassegadorament complexa? I encara més, no us sorprèn l’existència de tantes varietats lingüístiques tan diferents, amb tants trets, amb tantes possibilitats? Amb declinacions, amb tons, amb pronoms febles, amb el·lisions, amb característiques, en definitiva, que les fan ser autèntics tresors?

I no us sembla que és una gran riquesa haver obert tants camins diferents, haver descobert tantes possibilitats, haver transitat tants paratges? No us sembla una riquesa viure tots plegats en un món que no és tot gris, que és ple d’opcions, ple de matisos i ple de diferències? Perdre una llengua és barrar camins i és tancar portes. És aturar en sec recorreguts de milers d’anys, i abandonar els caminants a l’oblit dels temps.

Sí, sí, tot això és molt sentimental i molt bonic, però explica’m per què és important la diversitat enlloc de parlar-me de camins, de possibilitats i de romanços! Explica’m alguna cosa sobre la diversitat lingüística!

Si us dic que al món hi ha unes 6000 llengües em direu que és molt agosarat fixar un número concret per donar una dada que ningú no coneix del cert. I tindreu tota la raó. Què compta com a llengua i què com a dialecte? Quantes llengües han desaparegut des que les comptàrem per darrera vegada? Coneixem totes les llengües que existeixen al planeta? Diem 6000 per dir alguna cosa, sols per fer-nos-en una idea, perquè necessitem una base per treballar. Però ah! alerta! Dir 6000 i copsar 6000 són coses molt diferents. No sembla un nombre tan gran, ben mirat. Canviem les coses: digue’m totes les llengües que saps que existeixen. I llavors en parlem.

Sí, ja has tingut temps? Què me’n dius? Jo sóc un apassionat de la diversitat lingüística i malgrat posar-hi totes les meves forces no vaig poder arribar a les 150. Sis-mil és un nombre deliciosament monstruós.

Però vet-ho aquí que a sobre aquest nombre tan monstruós està monstruosament mal repartit: mentre que el 80% de la població parla només 83 llengües (i penseu que el català formaria part d’aquestes llengües “majoritàries”), hi ha unes 3500 llengües que es reparteixen el 0,2% de la població. Oi que veieu millor la diversitat i el perill, ara?

Sí, ja ho sé que segueixo sense respondre la pregunta: què té la diversitat que fa que n’estigui tan enamorat? No seria més fàcil viure en un món amb poquetes llengües o fins i tot una de sola perquè tots ens poguéssim entendre?

Home, doncs probablement seria més fàcil. I també seria més fàcil tenir tots la mateixa alçada. I seria més fàcil la uniformitat. I seria més fàcil tenir una sola manera de pensar. I seria més fàcil que tots fossim iguals i tot fos igual a tot arreu. Així, no caldria adaptar-se als diferents indrets, no caldria inventar, ni descobrir ni aprendre.  Tot seria més fàcil. Excepte viure, que és el que en definitiva venim a fer a aquest món tan difícil d’entendre. Perquè si sovint ens costa trobar-li sentit a tot plegat, el dia que no tinguem res per descobrir ni per aprendre, serà impossible de trobar.

I la diversitat, encara que no ens faci directament feliços (està clar que a mi sí, però no a tothom) és una base per a la felicitat. Perquè la diversitat és en definitiva l’expressió de les diferents formes que la bellesa pot adoptar,  és el que fa que visquem en un món sempre diferent i que cada dia darrere de cada cantonada hi puguem descobrir quelcom que ens arrenqui un somriure. I la diversitat en les llengües, també. És una manera més d’expressar les diferències que fan que els humans siguem qui som: éssers tots únics i diferents amb un ampli ventall d’opcions, matisos i recursos per expressar-nos. Per expressar uns anhels i emocions profunds que, parlem la llengua que parlem, compartim. Aquesta és la meravella de ser humans. Estar units en la diversitat. Sentir el mateix i tenir un meravellós repertori de maneres per dir-ho, amplificant amb cada llengua l’esperit de la nostra espècie.

Quan surto al carrer m’agrada fixar-me en tots els detalls; les cares de la gent, els colors, la deliciosa olor que em mena al forn de la cantonada, el so melodiós de l’acordió del músic de carrer, les converses de la gent, les ombres ballarines dels arbres quan fa vent i els núvols intermitents que de vegades em deixen veure el sol. Aquest món ens ofereix tantes coses! I és cosa nostra fer que ens les segueixi donant. Perquè, fet i fet, som els únics interessats. M’encanta viure en aquest món. Un món que és ple de formes, de sons i de colors. I de llengües.

Sovint, quan un expressa el que més l’entusiasma, el que li surt li surt tan de dins que és difícil d’entendre pels altres, ja que només en el context dels pensaments i les emocions de la persona adquireix un sentit profund i coherent. I suposo que és el que m’ha passat en aquesta entrada. Que m’he “emocionat” tant que no he deixat molt clar l’argument. Però com ja us explicaré en alguna altra ocasió, “sense emocions no valen bones raons”.

Abans de tancar aquest post, vull donar-vos les gràcies. A tots els qui, en un moment o altre, heu passat per aquí per veure amb què us sortia aquesta vegada el pesat del Pepe i les seves dèries. Aquest blog ja té més d’un any, gairebé vint entrades i molt temps per endavant. Segons les dades de què disposo, aquesta pàgina ha rebut més de mil visites, i ha estat vista per algú de cadascun dels continents (excepte, és clar, l’Antàrtida ). Algú va arribar aquí, segurament per equivocació, des de Ghana! Tot plegat és una fita que no m’hagués esperat mai d’assolir. Els números són modestos si tenim en compte les xifres vertiginoses en què ens solem moure quan parlem de la xarxa, però per a mi són brutals. Perquè un dia vaig decidir explicar coses que m’interessaven i vaig voler començar a canviar una realitat que em desagradava i que és la desaparició de llengües. I no confiava gens que algú m’escoltaria. Confiava encara menys en mi, i pel retrovisor la meva inconstància em saludava com un perill més que present. I tot i això un grapat de persones, per interès, per accident o pels designis inescrutables d’una vida que mai no saps on et duu, han caigut aquí i, amb sort, han llegit  quatre paraules que una persona qualsevol com sóc jo, ha aplegat maldestrement intentant plasmar les idees mai quietes de la seva ment incontinent. Gràcies. Diolch. Hvala. Danke. Wliwni. Tapadh leat. Attö. + aprox. 5993.  :)

Per què conservar les llengües II: Perquè aporten coneixement científic

I avui arribem a la segona raó del dodecàleg. Cal salvar les llengües perquè aporten coneixement científic.

Els coneixements que la humanitat ha anat acumulant han estat vehiculats per les llengües. Mitjançant les llengües els humans van anar-se fent preguntes sobre tot allò que els envoltava, van intentar entendre allò que els admirava i van anar adquirint coneixements. Coneixements que els feien més fàcil l’existència i d’altres que només responien a la set de coneixement que tant ens caracteritza.

Gran part d’aquests coneixements corresponen al coneixement sobre l’entorn: les diferents varietats d’animals i plantes, de sòls etc. i també a l’acció de l’home sobre aquest entorn: maneres de pescar, estratègies de caça, ús de plantes per guarir etc. Llengües amb entorns diferents han necessitat paraules diferents i han desenvolupat vocabularis diferents.

Em sembla interessant remarcar que diversos estudis assenyalen que les zones amb més diversitat biològica són també les zones amb més diversitat lingüística (d’això caldria potser parlar-ne un altre dia perquè és un tema que dóna molt de sí). Encara que  no puguem establir-ne una relació causa-efecte, alguns com Harmond hipotetitzen que podria haver-hi hagut una coevolució entre grups humans i ecosistemes locals, de tal manera que aquests grups s’haurien adaptat als ecosistemes adquirint-ne coneixements, vehiculats a través de la llengua. Això, a la llarga, (i repeteixo, sense establir una relació causa-efecte directa) hauria acabat duent a la situació actual en què on hi ha més diversitat biològica (és a dir més ecosistemes diferents), hi ha més diversitat lingüística (és a dir més llengües per adaptar-se a més entorns).* Tot això per explicar com d’íntima és la relació entre la llengua i l’entorn.

Resultat d’anys i panys d’adaptació a l’entorn, els coneixements de molts pobles indígenes tenen una dimensió que sorprendria de segur tots aquells que els menystenen tractant-los de “pobles inferiors“. Com expliquen Nettle i Romaine a “Veus que s’apaguen”, el novel·lista Charles Nordhoff, durant la seva estada a Tahití, va escriure que els coneixements dels tahitians sobre el peix eren enciclopèdics i que caldria recollir-los per escrit. I aquests coneixements per força estaven articulats per la seva llengua, que disposava d’un ampli ventall de vocabulari per descriure les espècies amb què es trobaven els pescadors, els estadis de creixement del peix etc. Si els tahitians substituissin la seva llengua per una altra de “dominant”, gran part d’aquests coneixements es perdrien, diluint-se en el vocabulari de la nova llengua, menys adaptat a l’entorn i menys precís pels propòsits dels tahitians (cal també tenir en compte que sovint el canvi de llengua va associat a l’aculturació, que implica no només canvis lingüístics sinó de tot el sistema cultural i manera de viure)

Alguns poden pensar que si els indígenes han aconseguit recollir aquests coneixements amb  una tecnologia poc desenvolupada, els científics podran recuperar-los fàcilment. Però no és així. Hi ha coneixements que s’han adquirit a partir de l’experiència del dia a dia, any a any i generació rere generació, i que per molta tecnologia de què disposem no podrem recuperar tan fàcilment. Un exemple el trobem a l’illa de Palau, on s’hi troben aproximadament 1000 espècies de peix. Els autòctons coneixen molt bé el mar, l’exploten eficientment, i en saben gestionar els recursos (els vells decideixen quan s’ha de deixar de pescar una determinada espècie, existeixen vedes, o lleis de pesca dins dels pobles etc.). Als científics els caldrien anys d’estudis per establir un bon sistema de gestió de totes les espècies que no acabés amb l’ecosistema.

I és que els que millor saben gestionar els ecosistemes són els que els han habitat durant generacions. Són els indígenes els que tenen la clau per conservar molts indrets del planeta. Un canvi de llengua i de mode de vida, així com la introducció d’una mentalitat basada en els diners, podrien provocar (i de fet provoquen) problemes ecològics, en instaurar-se un nou sistema de gestió extern que no té en compte el manteniment dels ecosistemes. És per això que en molts casos la conservació dels ecosistemes i de les llengües van de la mà. Existeixen organitzacions que defensen la protecció del medi ambient i de la diversitat lingüística de manera conjunta, és el que s’anomena “diversitat biocultural” (protecció de les comunitats i de l’entorn que tan bé coneixen, així com del coneixement acumulat). Un exemple n’és Terralingua.

Com exemple, podem citar un  projecte  dut a terme a Tanzània per aquesta organització, en què, a banda d’estudiar la substitució lingüística de diverses llengües locals en favor del kiswahili, es va preguntar els autòctons sobre els canvis en la població de diverses plantes, i es va elaborar un llibre que recollia un gran nombre d’espècies en la llengua local. Tot això en una regió amb una gran biodiversitat. Aquest llibre ha de permetre transmetre el coneixement a unes noves generacions que cada dia més l’ignoren, i contribuir a la preservació de les llengües locals.

Fins aquí hem tractat de les llengües i dels ecosistemes, i dels coneixements que les llengües vehiculen en general. Però tot plegat té una vessant més “científica” i aplicada.

D’una banda podem parlar de la contribució de les comunitats locals a la botànica i la taxonomia. Moltes plantes van ser abans catalogades pels pobles indígenes que classificades pels científics. Els coneixements de les diverses ètnies són gran font d’informació en estudis d’etnobotànica (perquè us en pugueu fer una idea, mireu aquest estudi d’etnobotànica a Etiòpia). Segons explica Crystal (citat per Comellas*):

És possible que dins del camp de la botànica els observadors occidentals no trobin cap diferència elemental entre dues plantes; tanmateix, si es pren com a referència la llengua, es comprovarà que les plantes reben noms diferents i que, per tant, ha d’existir alguna diferència en la seva espècie o en la seva funció ecològica

D’altra banda, l’aplicació pràctica d’aquests coneixements és de gran importància en el camp de la farmàcia. Si una determinada planta és usada per guarir una determinada dolència en una determinada tribu, podem investigar els components d’aquesta planta buscant els principis que confereixen la capacitat curativa, per, eventualment, poder desenvolupar medicaments. És més, malgrat que molta gent ho desconegui, un percentatge molt important dels medicaments que consumin avui en dia, és derivat dels coneixements ancestrals de les tribus, i deriven de productes naturals. Això sí, i és important no oblidar-ho, en els casos d’aplicació de coneixements cal tenir ben present la dimensió ètica de l’assumpte, i cal respectar escrupolosament els drets de les comunitats indígenes. No podem arrabassar-los els coneixements així com així, i crear patents del que altres han anat descobrint a través dels segles.

En aquest article s’exposa un exemple: el valuós coneixement dels “san”: l’ús del cactus Hoodia gordoni com a inhibidor de la gana, amb evidents aplicacions (també s’exposa la problemàtica arran de la creació d’una patent etc.)

En aquest altre observem una gran quantitat de plantes usades com a antidiabètics a Nigèria.

En aquest vídeo un jove ens ensenya els seus coneixements sobre les plantes i els seus usos en llengua koro.

Existeix tota una fascinant revista d’etnofarmacologia.

Amb tot plegat, crec que es palesa força bé la quantitat ingent de coneixements que estan en risc. Si dels coneixements sobre plantes d’una regió d’Etiòpia en podem escriure pàgines i pàgines, si només en un estat de Nigèria trobem 50 plantes antidiabètiques… podeu arribar a imaginar-vos l’abast que això suposa? Podeu arribar a copsar-ne el potencial? Podeu arribar a entendre la tragèdia científica que suposaria la pèrdua de la llengua, de la cultura i dels coneixements acumulats?

A mi personalment em fascina i m’apassiona, i resulta que és un dels pocs racons dels coneixement on els meus dos grans temes (la bioquímica i les llengües) es troben. I això pot semblar una bajanada però, creieu-me, per a mi és important. Per a una persona amb el “cervell dividit” entre dues passions, trobar-ne el punt de connexió suposa no només un èxtasi intel·lectual, sinó també una oportunitat i una esperança de poder treballar activament en ambdós camps. Dic tot això conscient que les probabilitats que el meu futur laboral es situï al camp de l’etnobotànica o de la bioprospecció són força minses. Però sóc un il·lús, què hi farem!

En un dels seus números, la revista Time titulava: tribus perdudes, coneixements perduts. I això és el que he intentat explicar en aquest post, com la íntima relació entre llengua i entorn fa que la pèrdua d’una llengua suposi també la pèrdua d’una sèrie de coneixements sobre aquest entorn acumulats al llarg de generacions, molts d’ells pràcticament irrecuperables.

Hem de salvar les llengües. Perquè ens obren nous camins, i són font de coneixements. Perquè amb cada llengua que perdem, perdem la possibilitat de conèixer més. Perquè amb cada llengua perduda, la humanitat és més ignorant. I perquè potser, en alguna de les paraules d’una llengua remota, s’hi amaga la clau per algun dels nostres grans problemes.

*Aquest fragment està inspirat en gran part en un capítol de “Contra l’imperialisme lingüístic”… crec que d’aquí poc rebré una denúncia per copyright o una cosa similar XD

Per què conservar les llengües I: Perquè completen el nostre coneixement de la genealogia lingüística

Sembla que de moment començo l’any complint els meus propòsits. I ho faig amb el primer motiu dels 12 que vindran. Hem de conservar les llengües perquè completen el nostre coneixement de la genealogia lingüística, i del fet lingüístic mateix; és a dir, perquè ens permeten saber més sobre nosaltres mateixos.

Però, com punyetes ens ajuden les llengües, a descobrir qui som i d’on venim? És que els seus mots ens parlen, com ecos del passat? Doncs bé, més o menys.  Els hem d’escoltar molt atentament. La genealogia lingüística és una branca complexa i imprecisa del coneixement: establir parentesc entre llengües que es van separar fa milers d’anys no sembla, de bell antuvi, una tasca gens fàcil. Per adonar-se que l’italià i el català provenen de la mateixa llengua no cal ser un geni. Però veure que l’italià i el català provenen al seu torn de la mateixa llengua que l’albanès (el proto-indoeuropeu) ja no és tan evident. I ho és menys en altres llengües sobre les quals els lingüistes encara discuteixen. Les connexions distants són molt difícils de traçar, més si tenim en compte que el contacte entre diferents llengües provoca transferències que ens confonen. I, és també per força més complicat si ens manquen peces del trencaclosques, és a dir, si les llengües van desapareixent, complicant-nos la feina. I aquí és on volia arribar. Conservar les llengües vol dir conservar peces d’un intricat puzzle que hem de resoldre.

Algú pot pensar que la lingüística històrica és un camp avorrit, tediós, complex, incert. Però a mi em sembla tant emocionant! Traçar la història dels humans a través de les seves llengües, poder observar els canvis i moviments en les poblacions, el contacte entre elles! Simplement apassionant. I encara més apassionant resulta poder-ho entrellaçar tot plegat amb la genètica, amb la història, amb la política! La genealogia lingüística no serveix només perquè els lingüistes puguin dormir tranquil·lets tenint els seus objectes d’estudi ben endreçats, sinó que ens complementa molts altres coneixements, i ens aporta molta informació que transcendeix la llengua mateixa. Útil? en el sentit més convencional del terme probablement no. És d’aquells coneixements que s’emmarca en la fascinant passió de l’home per saber, per descobrir, per conèixer i, sobretot, per conèixer-se. Així que potser no és útil. I què?

Resulta molt interessant també establir connexions entre l’evolució de les llengües i l’evolució dels éssers vius. Els processos d’especiació i d’aparició de noves llengües són semblants. Un grup original se separa (hi ha una part de la població que migra, o s’estableixen diferents poblacions), i l’aïllament comporta una evolució separada que acaba donant lloc a diverses llengües, diverses espècies, diversos dialectes, diverses races… en definitiva, la separació i l’aïllament acaben comportant noves varietats. Una llengua i un ésser viu són radicalment diferents i en canvi, per aquestes coses de la vida, podem trobar molts paral·lelismes. Això sí, cal dir-ho, hi ha una diferència fonamental ineludible: la selecció natural que obra en els éssers vius i que no trobem en les llengües. Si bé és cert que les llengües fins a cert punt s’adapten al seu entorn, aquesta adaptació és molt diferent i consisteix en bastir la llengua de les paraules i estructures que li calen en l’entorn en què es fa servir, però en cap cas hi ha una “selecció natural”. Segur que durant els moviments dels “proto-finoúgrics”, les poblacions que van arribar a la zona de l’actual Finlàndia devien necessitar més paraules relacionades amb el gel que no pas els que es trobaven a l’actual Hongria. Però no hi ha res en la paraula finesa silmä (ull) que la faci més vàlida que la hongaresa szem (ni molt menys, no cal dir-ho, que millori l’èxit reproductiu del qui la utilitza).

També trobem semblances en els problemes que enfronten la biologia evolutiva i la taxonomia amb els que enfronta la genealogia lingüística. Com organitzem les diferents espècies/llengües? Què és raça/dialecte o espècie/llengua? Hi ha un únic origen dels éssers vius/una sola llengua primigènia? Com es va originar la vida/el llenguatge?

Encara més, en l’evolució no només trobem una transferència vertical de gens (de progenitors a descendència), igual que en les llengües no només hi ha una evolució “vertical”. També hi ha una transferència lateral, això és, la transferència de gens entre diferents espècies, que ha confós els genetistes així com el contacte entre llengües ho ha fet amb els lingüistes.

I més enllà de totes les concordances curioses, la genètica i la genealogia lingüística es poden ajudar l’una a l’altra, tot complementant-se. Mirant les semblances entre llengües podem traçar aproximadament el recorregut dels pobles i els contactes. I fixant-nos en els gens podem fer el mateix. Des de fa uns anys, el projecte “Genographic” ens està aportant molta informació sobre el moviments dels humans al llarg de la història, mitjançant l’anàlisi del cromosoma Y (que només es transmet de pares a fills) i del DNA mitocondrial (que es transmet de la mare a la descendència) de persones d’arreu del món: a partir del “patrimoni genètic” que ens ha arribat tirem enrere en el temps, i fem el mateix amb el patrimoni lingüístic. És per això (i per moltes altres coses) que ens interessa conservar aquest patrimoni.

I fins aquí la genealogia. Però no és tot. Una altra de les coses que ens interessen, també derivada del nostre “amor pel coneixement” és saber més sobre la llengua en general. És indubtable que la llengua és un dels elements més fonamentals i definitius dels éssers humans. Però parem-nos un moment a pensar. Què és exactament la llengua? Quina és la seva base? Com funciona una llengua? Existeix una gramàtica universal? Això és el que s’han preguntat molts pensadors al llarg de la història. I la diversitat lingüística suposa un gran ventall d’estructures: hi trobem representades moltes possibilitats fonètiques, morfològiques, sintàctiques etc. A partir d’aquest repertori, si tenim sort, podrem arribar entendre millor el llenguatge. Però difícilment podrem fer-ho si anem apagant les llums que ens il·luminen un camí ja de per sí força fosc. A Contra l’imperialisme lingüístic, Comellas cita un fragment de Hale que resumeix força bé el que estic intentant explicar:

“Per apreciar el cost [de la pèrdua de la diversitat] per a la ciència lingüística, només cal imaginar-se dos móns, un en què l’anglès és l’única llengua i un altre que gaudeix d’una diversitat lingüística en una escala semblant a la que en aquests moments tenim en perill. El primer món ens deixaria en la ignorància no només pel què fa a la variabilitat en els trets observables de l’estructura de les expressions lingüístiques – com ara l’ordre dels mots, el repertori de consonants i vocals, la concordança morfològica, els casos etc.- sinó també pel que fa a aspectes que són l’autèntic nucli de l’ordre del dia de la lingüística: la determinació de les propietats universals i invariables de la capacitat lingüística humana. Qualsevol llengua, ho hem d’admetre, ens diu molt sobre aquesta capacitat, és a dir, sobre la capacitat que anomenem “gramàtica universal”. Tanmateix, aspectes clau de la gramàtica universal se’ns escaparan inevitablement si no en podem comparar diferents realitzacions.”

Hem de salvar les llengües: només així tindrem les peces que ens calen per conèixer els camins, secrets i contactes dels nostres avantpassats. Només tenint molts enfocaments sobre un mateix concepte, podrem bastir un concepte universal. Un concepte tan important i explicatiu de la humanitat com és el fabulós do de la parla.

Intent de balanç linguodivers del 2011 i bons propòsits per al 2012

En un any succeeixen moltes coses. Bones i dolentes. Avenços, passos enrere, noves idees, maltempsades, estratègies, retrocessos, consolidacions i desfetes. Abans de cloure aquest any i davant l’expectativa maia d’una fi imminent del nostre món, que m’impedeix ajornar-ho, voldria fer un balanç d’aquest any.

Fer balanços d’alguns temes és relativament fàcil: de l’estat del medi ambient segur que podem trobar quatre o cinc fites o dades que resumeixin eficientment la trajectòria de l’assumpte, a nivell econòmic potser amb dir que tot segueix anant malament ja n’hi hauria prou, a nivell polític podem trobar 20 esdeveniments que hagin marcat aquest any etc. Però a nivell de linguodiversitat és molt difícil fer un balanç. Ho és perquè existeixen unes 6000 llengües (baixant), cadascuna de les quals té la seva situació particular. Ho és també perquè les llengües i el seu ús són força difusos i es fa difícil descriure’n trajectòries. Però ho és, sobretot, perquè de l’abassegadora majoria d’aquestes llengües no ens n’arriba informació.

I com que és evident que no puc fer balanç de la trajectòria difusa de 6000 elements dels quals tinc poca informació, he decidit que no faré un balanç “clàssic”. Em limitaré a exposar unes poques notícies relacionades amb llengües minoritàries i minoritzades, projectes que s’hagin engegat o ampliat etc. És evident que no serà ni representatiu ni útil, però és a partir de les petites coses que es conforma el tot. I sí, ja sé que això són faves comptades: per molt que sorgeixin algunes iniciatives de  revitalització, les llengües continuen desapareixent, i les més petites perden parlants sense parar. Però com que crec que no té cap sentit caure en un pou de desesperació, faré predominar les notícies positives perquè així, dibuixant un somriure als nostres rostres, ens donin força per començar un 2012 amb energia: energia per salvar el tresor lingüístic de la humanitat.

No cal dir-ho, les vostres suggerències seran benvingudes. Si creieu que falta alguna notícia important no tingueu cap dubte en comentar-m’ho.

-Durant el 2011, Cultural Survival ha continuat amb els seus esforços per salvar llengües amenaçades dels Estats Units. Del 2008 al 2011 han aconseguit 1 milió de dòlars gràcies als quals han creat escoles en llengües indígenes, han format mestres, creat materials etc. (més informació aquí).  El Yuchi, l’Arapaho, el Sauk i el Wopanaak eren llengües que pràcticament donàvem per extingides. I ara creix una nova generació que les parla.

-Aquest any l’institut d’estudis occitans ha seguit atorgant les etiquetes “òc per l’occitan” que reconeixen establiments, associacions o municipis que són respectuosos amb l’occità. Les escoles “calandreta” han seguit formant una nova generació de parlants d’occità.

-De manera semblant, l’ Ofis ar Brezhoneg segueix sumant firmes a Ya d’ar Brezhoneg, una iniciativa per la protecció del bretó.

-El 2011 ha vist néixer Arredol, un diari online en aragonès, que neix amb la voluntat d’augmentar la presència d’aquesta llengua a la xarxa, i contribuir a la seva normalització.

-També hem vist aparèixer a la xarxa indigenous tweets i indigenous blogs, que fan la brillant tasca de recollir piulades i entrades (o tweets i posts) en llengües minoritàries (o minoritzades), ajudant-nos a detectar la presència d’aquestes llengües a internet. El seu responsable, Kevin Scannell, també ens explica els avenços que va fent, recull testimonis de parlants de llengües minoritàries que intenten revitalitzar-les i ens parla de com conservar les llengües gràcies a internet. Tot plegat molt estimulant.

-Pel que fa a l’asturià, a la pàgina de notícies en asturià asturies.com hi trobem moltes notícies relacionades amb la llengua, algunes de bones i algunes de dolentes. Per exemple que l’any 2011 es va presentar la primera tesi doctoral en asturià, gràcies a un canvi en el reglament de la universitat d’Uviéu.

-Malauradament, també hem vist conculcacions de drets lingüístics, com la prohibició de parlar guaraní a una presó argentina

-La llei d’immersió lingüística i la llei de l’aranès han estat posades en dubte.  Atacs contra el català i l’occità.

-Moviments a Bangladesh per conservar les seves llengües indígenes (més info aquí)

A banda dels balanços, també es sol fer per aquesta època de l’any una llista de bons propòsits. Jo, què voleu que us digui, no en sóc gaire aficionat, principalment per la meva manca de força de voluntat que m’impedeix sempre acomplir els meus propòsits. Així que en comptes de fer una llarga llista de propòsits només en faré 1 relacionat amb el blog: durant l’any 2012 cada mes donaré un motiu per la conservació de llengües, exposant-vos així el meu “dodecàleg”. Us avanço a mode d’esborrany aquestes raons, però em reservo el dret de modificar-les, i de canviar-ne l’ordre d’exposició.

Hem de conservar la diversitat lingüística…

1.  Perquè els processos de pèrdua de llengües van associats a processos traumàtics (autoodi, repressió etc.)

2. Perquè la diversitat ens enriqueix

3. Perquè aporten coneixement científic (les llengües vehiculen coneixement de l’entorn on es parlen i ens aporten molts coneixements de botànica, farmàcia etc.)

4. Perquè amb cada llengua que mor, mor una manera de veure el món (segons la hipòtesi de Sapir-Whorf, la llengua que hom parla, afecta la manera de pensar sobre l’entorn)

5. Perquè completen el coneixement de la genealogia lingüística

6. Perquè salvar la pròpia llengua és un dret dels seus parlants: ningú no s’ha de sentir obligat a oblidar la seva llengua

7. Perquè ho sento així. Sense emocions no valen bones raons; hi ha quelcom de la conservació de llengües que transcendeix els arguments racionals. Defenso, com Hume, que la moral també pot ser basada fins a un cert punt en els sentiments. Això és un argument sentimental: m’agraden les llengües i sento que s’han de salvar

8. Perquè les llengües són també un bé cultural, tan digne de conservar com les obres d’art.

9. Perquè una de les meravelles d’aquest món és poder-lo descobrir, poder-ne descobrir els racons amb les seves particularitats paisatgístiques, culturals… i també lingüístiques.

10. Perquè, com diu Pere Comellas, les llengües són poesia. Això és un argument estètic. “La pèrdua d’una llengua suposa la pèrdua d’unes possibilitats expressives que determinada comunitat s’inventa gràcies a les particulars característiques d’aquella llengua, i que poden ser úniques, irrepetibles“

11. Perquè la linguodiversitat es troba a l’ADN de la humanitat

12. Perquè sí. Vull dir, per què no?

No tots els arguments tenen, per descomptat el mateix valor: la meva convicció ve d’una ponderació de tots aquests arguments constituint una visió general i (espero que) coherent.   Precisament sovint el que trobo a faltar quan llegeixo motius per salvar les llengües és una manca de jerarquització d’aquests motius. Jo ja entenc que pels lingüistes és molt important conservar les llengües per poder traçar una genealogia lingüística, però crec que seria forassenyat situar aquest motiu per sobre dels drets dels parlants!

De nou, si creieu que falta algun argument al dodecàleg, no dubteu en comentar-m’ho. Així doncs, havent escrit el darrer post de l’any m’acomiado desitjant-vos un 2012 ple de força, d’energia i de convicció contra l’imperialisme lingüístic!

Sobre els camps de treball internacionals

Allò que és promès, sigui atès. Us vaig dir que parlaria dels camps de treball, i avui ho faré.

“Camp de treball” és, per començar, un nom força mal trobat, ja que evoca a  molta gent els camps de concentració o els camps de treball forçat propis d’èpoques fosques de la història recent. Evidentment no, no hi té res a veure. Per fer una definició bàsica de què és un camp de treball faré servir la que apareix a la plana web de Cocat (entitat que juntament amb Servei Civil Internacional coordina els camps de treballs internacionals a Catalunya):

Un camp de treball internacional és una experiència de voluntariat i formativa, i un viatge no només per la geografia del planeta, sinó també un viatge per les diferents cultures, un viatge de coneixement personal. Una experiència de voluntariat, on tu et responsabilitzes de realitzar una feina de suport en l’àmbit social, mediambiental, cultural, educatiu,…a canvi d’una gran experiència. Tot això, en convivència amb altres joves de moltes cultures diferents, i on podreu practicar un idioma estranger.

De motius per fer camps de treball n’hi ha molts i diversos: col·laborar amb una causa, conèixer gent d’altres llocs del món, conèixer un nou país, viatjar de manera barata, millorar l’anglès, tenir noves experiències etc. però sigui quin sigui el motiu o la disposició amb què la gent decideix participar a un camp de treball, es torna amb quelcom més del que s’esperava. Per molt que el capteniment principal d’algú sigui millorar l’anglès, és inevitable que torni també amb un grapat de coses que mai no s’hagués esperat trobar. El que un camp de treball t’aporta és el que he citat abans (millorar l’anglès, conèixer un país etc.) però també alguna cosa intangible i inexplicable que és la suma de tot plegat (suposo que per allò que “el tot és més que la suma de les parts”).

Jo vaig decidir anar a un camp de treball per recomanació de diverses persones que ja n’havien fet algun, i perquè em semblava que encaixava molt bé amb la meva manera de ser i de fer. El camp de treball se’m va presentar com una solució perfecta. Volia viatjar de debò, conèixer una mica  més el món i els seus habitants, però no tenia prou diners. Volia estar amb més gent, però la majoria dels meus amics tenien l’estiu ja força ocupat. Volia col·laborar amb algun projecte, fer alguna cosa de profit, però a l’estiu a Barcelona aquests temes estan més aviat inactius. Així que amb una despesa més que assequible vaig poder fer alguna cosa de profit amb més gent, coneixent un país desconegut per mí, vivint experiències inoblidables, i enduent-me molt més. El més destacable que m’enduc és, sense cap mena de dubte, amics. No, no vull dir coneguts, no vull dir contactes internacionals (encara que també me n’endugui). Vull dir amics. Amics de debò. Perquè aquesta és la màgia d’un camp de treball: aconseguir en 15 dies canviar la gent, crear vincles profunds, ensenyar molt més del que mai es podrà aprendre a les classes.

Un bon dia de juliol vaig sortir de Barcelona direcció aeroport de Girona. I d’alguna manera aquell que se’n va anar ja mai més no va tornar. En unes poques hores estava perdut sota la pluja a Bratislava, sol, lliure, descobridor. I un dia després passejant-me per Viena com si res, o en un tren tronat travessant un país sencer i “parlant” durant dues hores amb una parella d’avis eslovacs que no sabien anglès. O travessant en tractor un camp de girasols. O en una festa major eslovaca. O nedant en un llac de somni. O en una muntanya boirosa a la frontera amb Ucraïna. O fent un forat d’un metre amb un coreà. O mirant les estrelles al voltant d’un foc esplèndid. O fent-me amic d’un entranyable nen gitano. O fent pa amb tomàquet amb un serbi. O sobrevolant un parc natural amb una avioneta blava. Instants en què t’adones de com d’extraordinari és el que estàs vivint, en què t’adones que el món on fins ara vivies és sols una part del món, una petita part, i que hi ha tant per viure! Hi ha tant per descobrir! Hi ha tantes coses que fins ara havien romàs amagades als meus ulls! El meu cap es va obrir, algunes idees van canviar (però no us amoïneu, segueixo igual de compromès amb la diversitat lingüística ) i jo mateix en general vaig fer un canvi. El camp em va servir també per acabar de confirmar el que sempre he cregut, però mai no havia pogut certificar per mi mateix: que la diversitat és enriquidora i que els humans som essencialment el mateix, vinguem d’on vinguem. Que la diferència entre un coreà i una russa o entre un serbi i un català, és ben petita. I que d’imbècils n’hi ha a tot arreu. I afortunadament de persones extraordinàries també. Que la procedència és important en tant que part d’un mateix, però no vol dir res per sí mateixa.

A mida que he anat descobrint altres indrets del món, i sobretot persones de diferents procedències, he descobert que, sense perdre els meus orígens, m’he anat amarant d’altres cultures fins que han arribat a formar part de mi. I, encara que hi hagi tingut un contacte curt, crec que sóc una mica eslovac i una mica serbi. No perquè conegui molt a fons aquests països (a Sèrbia ni tan sols hi he estat) ni tampoc perquè pensi que els eslovacs o els serbis siguin genials (no crec en aplicar adjectius generals a col·lectius sencers perquè sovint els col·lectius són tan diversos que és una bestiesa intentar-los agrupar sota etiquetes). Me’n sento pel que suposen per mi. Eslovàquia i les meves vivències allà són part de la meva experiència vital, i això m’hi lliga fortament. El meu contacte amb els eslovacs va ser molt proper i enriquidor. A Sèrbia m’hi lliga un vincle d’amistat molt fort. I el fet de sentir-me tan proper a un serbi ha acabat suposant ser-ho una mica també jo.

Pot ser que sorprengui llegir que em sento una mica eslovac i una mica serbi… però us prometo que a mi m’ha sobtat encara més sentir-ho.

Sobre l’impacte del camp de treball que vaig fer, el projecte amb el qual col·laborava, he de dir que també va ser satisfactori. La feina consistia a mantenir un parc natural on nidificaven una sèrie d’ocells en perill, i contribuir a condicionar i donar a conèixer la zona. Després de realitzar feines de tot tipus (tallar arbres, arreglar camins, col·locar senyalitzacions, netejar camps etc) crec que la nostra tasca va ser útil, si bé poc visible. D’altra banda, crec que els voluntaris vam realitzar, sense adonar-nos-en, una tasca més important: fer que passés alguna cosa diferent en una zona on mai no passava res. El contacte amb la comunitat local va ser important i beneficiós per les dues bandes. Els voluntaris ens vam endur una gran experiència, i el descobriment d’una cultura. A canvi vam aportar un interès envers els eslovacs que va ser molt ben rebut pels habitants d’una zona on rarament els turistes posen els peus. Unes poques i maldestres paraules en eslovac eren suficients per arrencar un somriure i la nostra presència a la seva festa major va ser un gran esdeveniment a la petita població de Čierne Pole. Conèixer algú de Barcelona va revolucionar uns fans de Messi en un petit pub del poble de Senné, i la Rozalia i el Štefan van tenir un interessant trajecte de tren. Unes simpàtiques adolescents van estar molt contentes de conèixer gent d’altres llocs del món i van ballar amb nosaltres fins que el cos va dir prou.

Mark Twain va dir que “Travel is fatal to prejudice, bigotry, and narrow-mindedness” (Viatjar és fatal per la ignorància, la intolerància i l’estretor de mires). Hi estic d’acord. Viatjant cauen els prejudicis, viatjant t’adones de com d’estúpids són els estereotips, viatjar et fa reflexionar, viatjar et fa canviar. I em sembla que els camps de treball podrien ser una bona medicina per la intolerància. Si en comptes de tenir tants anys servei militar obligatori hi hagués hagut intercanvis internacionals obligatoris (perquè en aquest cas dir camps de treball voluntaris obligatoris resultaria incongruent) em sembla que les coses serien bastant diferents hores d’ara. Però malauradament aquesta maleïda intolerància segueix portant-nos guerres, odi, xenofòbia, conflicte. Ai, si la gent es mogués més… que diferent que seria tot!

Les conclusions que trec de tot plegat? Doncs que per entendre’s només cal la voluntat de fer-ho, que viure experiències extraordinàries és quelcom que està al nostre abast, i que allà fora hi ha moltes coses que t’estan esperant, guspires brillants a la foscor, somriures exòtics i llunyans, camins i dreceres terra enllà, vaixells que si prens potser et duen a allò que sempre has buscat. I que si et quedes quiet, perdut i arrossegat per la corrent, seràs un cec extraviat a la jungla de la vida. Només si camines podràs arribar al final, sabent que aquest viatge ha valgut la pena.

 Per últim i encara que no ho llegeixin vull donar les gràcies a tots els que m’han conduït a viure a aquesta experiència, i a tots els que han fet que aquesta fos tan extraordinària. Ďakujem! Amb menció especial pel Sava, un noi serbi que tal vegada (pobret!) està intentant traduir això amb el google translator (una gran eina, però encara per perfeccionar). Hvala, brate!

Com que a mi em falten paraules per descriure tot el que m’ha aportat el camp de treball, deixaré que els Antònia Font acabin d’omplir, ja que sembla que a ells els en sobren!

“Els diccionaris són plens de paraules gratis i certes”

PS: Últimament sembla que en aquest coi de país no pots acomiadar-te sense donar una mala notícia: el tribunal constitucional va annul·lar cautelarment fa unes setmanes  la llei de l’aranès… com si l’occità no estigués en una posició prou feble com per què ara, a sobre, els representants d’una llengua amb 500 milions de parlants vinguin a dir-hi la seva! Lhèu veiram pas jamei la fin… la libertat, qu’ei lo camin!

Eslovàquia!

Hola de nou! Retorno al blog! I ho faig, ara que fa poc que he tornat d’Eslovàquia, parlant-vos de la situació lingüística d’aquest país i del meu passaport.

Resulta que abans d’anar-me’n a Eslovàquia em vaig voler renovar el passaport (Eslovàquia és UE, però per si de cas me’l vaig fer).  Atès el seu elevat preu me’l vaig mirar i remirar, intentant escatir on es trobava la meravella que justificava aquell preu. Resulta que no la vaig trobar, però sí que em vaig adonar de seguida d’un fet escandalós. El meu passaport, la meva carta de presentació al món, es troba en 22 llengües, però no en la meva. Al meu passaport s’hi pot llegir Apellidos, Születési hely o Uimhir aitheantais phearsanta, però ni un sol mot en la meva llengua, una de les coses que precisament em presenta al món.

I, dic jo, si és possible fer un passaport en 22 llengües, cosa que em sembla fantàstica i que fa visible la diversitat, tan difícil és incloure-li’n una més als passaports expedits a Catalunya? No resulta una mica absurd que el meu passaport estigui en irlandès però no en català?

No m’atreveixo ni a demanar que tots els passaports europeus estiguin en català, cosa lògica per ser una llengua tan europea com les altres que apareixen al passaport, ja que sé que mentre no sigui oficial la cosa està ben crua, però com a mínim en la llengua europea pròpia del lloc on s’ha expedit el document, llengua també del seu “propietari”?

Potser tots aquests problemes són causats per la incomprensió per part dels habitants de territoris més o menys monolingües que no entenen la diferència entre “llengua que parlo com si fos natiu” i “llengua nativa”, i que no comprenen per què amb una de les dues no n’hi ha prou. I no ho dic criticant-los, ni molt menys, ja que posant-me al seu lloc probablement jo no ho entendria. Em vaig trobar amb un petit cas d’incomprensió (evidentment sense mala fe) al camp de treball d’Eslovàquia on he estat aquest estiu i del qual us parlaré a continuació.

Els participants d’aquest camp de treball parlàvem 11 llengües diferents (12 participants i onze llengües, això sí que és diversitat lingüística) així que vam decidir elaborar un gran cartell-diccionari amb expressions com “Bon dia”, “Bona nit” o “Bon profit”. Per començar vam fer una llista amb les nostres llengües: anglès, francès, alemany, castellà, català, eslovac, rus, serbi, polonès i coreà. En haver-hi tantes llengües de seguida va quedar clar que no hi havia prou espai, així que se’m va demanar a mi si amablement podia retirar el català, per tal que totes les llengües hi capiguessin correctament. No m’ho van dir amb mala intenció, ni menyspreant la meva llengua, simplement  no acabaven d’entendre això del català. Jo no sóc, ni molt menys, una persona intolerant o radical, però amablement els vaig explicar que no, que per mi el català era com per la persona que m’ho va demanar l’eslovac i que per, tant, per mi treure el català seria com per ell treure l’eslovac. Ho va entendre de seguida, em va demanar perdó i tots vam atapeir una mica més les lletres per fer el fabulós cartell que, com podeu comprendre, a mi, apassionat de la linguodiversitat, em fascinava. Si ho heu comptat, notareu que faltava una llengua en aquest diccionari, l’onzena llengua. La llengua que falta és la llengua parlada per aproximadament un 10% de la població d’Eslovàquia, l’hongarès. Aquesta era la llengua d’un dels monitors del camp, però no me’n vaig assabentar fins al cap d’uns dies, ja que per ell no era un fet gens rellevant. Un cop em vaig endinsar una mica més en l’hongarès a Eslovàquia vaig veure que la situació lingüística eslovaca no era tan simple com jo pensava.

A part de l’eslovac, a Eslovàquia es parla l’hongarès (parlat al sud), el romaní (emprat per la gran comunitat gitana del país), el rutè (considerat per alguns llengua i per altres dialecte de l’ucraïnès) i també en menor mesura altres llengües com el polonès, l’ucraïnès, el txec o l’alemany. Malgrat l’existència de totes aquestes llengües m’agradaria centrar-me en el cas que m’ha semblat més interessant, el de l’hongarès, i que és font d’un gran conflicte lingüístic.

Generalment en els casos de conflicte lingüístic no m’és (gaire) difícil posicionar-me: defenso sempre els drets de tothom, però em poso de la banda de les llengües en perill. En aquest cas, però, cap de les dues llengües no es troba en perill: l’eslovac és la llengua principal indiscutible d’Eslovàquia, i l’hongarès la del país veí. La història de la zona tampoc no hi ajuda: durant anys els eslovacs han vist la seva llengua minoritzada i fins i tot amenaçada, sobretot pels intents de magiarització de l’imperi austrohongarès, i alguns senten un cert recel envers els seus veïns hongaresos i llur llengua. A més a més, les fronteres actuals són fruit del Tractat del Trianon, i no coincideixen amb les “fronteres ètniques” . Podríem resumir-ho com: Imperialisme hongarès+Recel eslovac+ fronteres artificials= conflicte lingüístic.

Parlant amb alguns eslovacs del tema es queixaven que ells l’únic que volien era anar al sud d’Eslovàquia i que els entenguessin en eslovac, ja que sembla ser que als llocs on l’hongarès és llengua abassegadorament majoritària molts dels habitants no parlen eslovac (o fan veure que no el parlen). Em deien que havien estat trepitjats molts anys pels hongaresos i que si ara aquell territori era Eslovàquia, ells havien de saber parlar eslovac. Tot plegat em va recordar, per una banda al “eres español? habla español!” i per l’altra com el català ha estat tantes vegades trepitjat. Dins el meu cap apareixien opinions contraposades i ja no sabia què pensar.

Per altra banda, per què no tenien els habitants d’aquelles terres que l’atzar i la política havien volgut que ara pertanyessin a Eslovàquia, el dret d’usar la seva llengua en tots els àmbits?

En el meu cap pensava com de fàcil seria que els hongaresos d’Eslovàquia aprenguessin eslovac, i els habitants eslovacs en zones de parla hongaresa aprenguessin l’hongarès. Que es visqués un bilingüisme harmònic adaptat a la situació sociolingüística de la zona. Però les coses no són tan fàcils perquè resulta que ni tothom està disposat a empassar-se una mica l’orgull ni tothom està disposat a fer l’esforç d’aprendre una nova llengua (cal recordar que l’hongarès i l’eslovac són llengües radicalment diferents). I canviar les fronteres? Impossible, ja que hi ha moltes zones mixtes eslovac/hongarès (en groc al mapa) i els eslovacs no permetrien mai de la vida que els que els van trepitjar i intentar anihilar els “robessin” una part del seu territori.

Així que es viu un conflicte, que darrerament s’ha intensificat arran d’una reforma en la llei de llengües d’Eslovàquia el 2009 que afirmava l’eslovac com a llengua preferent i treia drets als parlants d’hongarès. La resposta des d’Hongria no es va fer esperar i ja tenim l’embolic format i entrem en aquest cercle odiós d’ells ens van fer, ara ens hi tornem, nosaltres responem, lleis per aquí, declaracions per allà, odi i conflicte.

Per últim donaré el meu punt de vista, de ben segur poc valuós i esbiaixat pel fet d’haver conegut l’opinió de només una de les parts, pels meus insuficients coneixements de la història i sociolingüística de la regió, i perquè ni jo mateix ho tinc clar del tot.

Segons el meu punt de vista els hongaresos a Eslovàquia han de poder usar l’hongarès en tots els àmbits i han de poder emprar la seva llengua per comunicar-se amb l’administració, a l’educació etc. però potser també han d’intentar entendre que, malgrat ells no en tinguin cap culpa, Hongria va intentar eliminar l’eslovac, i encara cal un temps més per tancar la ferida. Malgrat els problemes, sempre apareixen casos que demostren que els conflictes ho són per voluntat de les parts en conflicte i que, quan es vol, es poden trobar solucions. Exemples? la cadena de televisió de la regió on vaig estar, Televízia Zemplín, que emetia reportatges en hongarès amb subtítols en eslovac i viceversa, i els monitors del camp de treball, un de parla eslovaca i l’altre de parla hongaresa, que eren millors amics.

És ben trist adonar-se com a gairebé tots els indrets del planeta hi trobem disputes estèrils, ells han fet, els altres han dit, nosaltres som bons, els altres no ho són. Serbis i croats, eslovacs i hongaresos, cristians i musulmans, bascos i espanyols… ningú no se’n salva, i així passem els anys entre guerres i recels, odis i incomprensió. Potser caldria aturar-se, respirar ben fondo, i aplicar el sentit comú per començar de nou. Empassar-se l’orgull si cal i estar disposats a canviar les fronteres. No perdre la diversitat d’identitats ni de llengües, però viure en un món on aquestes no siguin armes sinó font de riquesa, de pluralitat, de descobriment. Poder anar pel món coneixent-ne les seves mil cares sense que aquestes, pel camí, es proclamin el seu odi absurd.

Anant a un camp de treball se m’ha obert la ment i m’ha canviat el punt de vista en molts aspectes. Però em temo que necessitaré una altra entrada per explicar-vos les meravelles dels camps de treball internacionals. Fins llavors, doncs!

Bones notícies per a l’amazic

Els vents de canvi estan sacsejant gran part del planeta, ja sigui en forma de revolucions que destronen els que fins llavors estaven al poder (com seria el cas de Tunísia o Egipte), ja sigui en forma de reformes dels que temen la revolució que acabaria amb ells (com el Marroc), ja sigui en forma de moviments d’indignats dels quals formo part (encara que de vegades  fiquin/em la pota).

Les últimes notícies ens arriben de Marroc. Allà, Mohammed VI està promovent unes reformes dirigides a la protecció dels drets humans, el major poder del parlament, la dessacralització de la monarquia i dotar d’oficialitat l’amazic o berber.

Sí, ja ho sé que l’oficialitat si no va acompanyada d’autèntic respecte i mesures per a la promoció i normalització de la llengua és debades. Però és de gran importància i un pas decisiu en guanyar prestigi la llengua, ser posada al mapa. Així que és una gran notícia per un poble que l’arabització no ha aconseguit (afortunadament) conquerir.

Aquesta no és una notícia llunyana, que no ens toca d’aprop, quelcom aliè o estrany. Perquè l’amazic és ni més ni menys la tercera llengua de Catalunya. Encara que pugui semblar estrany perquè l’associació Marroc=àrab és generalitzada. El reguitzell d’associacions que treballen per l’amazic a casa nostra és insòlit i esperançador. I encara que no hagi arribat a tota la societat, part de la qual no coneix ni tan sols l’existència de l’amazic, hi ha una gran connexió amazigocatalana i una solidaritat entre ambdós pobles. Tant és així, que durant el segrest dels cooperants catalans per part d’Al-Qaida, els touareg, habitants del desert i parlants d’una variant de l’amazic, van oferir la seva ajuda en agraïment pel suport que reben de Catalunya.

Cal no oblidar que es parla amazic com a llengua pròpia dins les fronteres de l’estat espanyol, concretament a Melilla, encara que no gaudeixi de cap protecció ni oficialitat. Mercedes Cabrera, ex-ministra d’Educació, posava objeccions a introduir l’amazic en l’ensenyament perquè era “una lengua de tradición oral carente de cuerpo gramatical”. A sí? No tenen adverbis els berbers? Diuen les frases disposant els seus components a l’atzar? No, és clar que no. I enlloc d’acceptar una gramàtica provisional a l’espera d’una gramàtica estàndar és millor negar l’educació en la seva llengua a la seva terra a la meitat dels habitants de la ciutat autònoma. Marroc ha passat davant d’Espanya oficialitzant l’amazic… això diu molt del respecte a la diversitat lingüística d’un estat suposadament modern i respectuós.

Avui estic trist pel descrèdit que està patint un moviment en què tinc posades moltes esperances, però estic tremendament content per una tan bona notícia per una llengua oblidada i menyspreada, la dels nostres germans els irreductibles Gals del nord d’Àfrica.

PS: Encara no he acabat exàmens, però una notícia com aquesta bé es mereix uns minuts del meu temps!